A B C D E F G H I J L M N O P Q R S T U V X Z

A

• abib.

  Nom original del primer mes del calendari sagrat jueu i del setè mes del calendari seglar jueu. Significa ‘espigues verdes’. Anava des de mitjans de març fins a mitjans d’abril. Quan els jueus van tornar de Babilònia, se’l va anomenar nissan (Dt 16:1). Consulta l’ap. B15.

• abisme.

  De la paraula grega ábyssos, que significa ‘extraordinàriament profund’, ‘insondable’ o ‘iŀlimitat’. A les Escriptures Gregues Cristianes, s’utilitza per fer referència a un lloc o estat de reclusió. Inclou la tomba, però no es limita a aquesta (Lc 8:31; Rm 10:7; Ap 20:3).

• absenta.

  Fa referència a plantes que tenen un sabor amarg molt intens i una aroma forta. A la Bíblia s’utilitza en sentit figurat per descriure les amargues conseqüències de la immoralitat, l’esclavitud, la injustícia i l’apostasia. A Apocalipsi 8:11, fa referència a una substància amarga i verinosa (Dt 29:18; Pr 5:4; Jr 9:15; Am 5:7).

• Acaia.

  A les Escriptures Gregues Cristianes, fa referència a la província romana del sud de Grècia. La seva capital era Corint. Acaia incloïa tota la regió del Peloponès i la part central de la Grècia continental (Fe 18:12). Consulta l’ap. B13.

• adar.

  Nom del dotzè mes del calendari sagrat jueu i del sisè mes del calendari seglar jueu després de l’exili a Babilònia. Anava des de mitjans de febrer fins a mitjans de març (Est 3:7). Consulta l’ap. B15.

• adulteri.

  Relacions sexuals voluntàries entre una persona casada i algú que no és el seu cònjuge (Ex 20:14; Mt 5:27; 19:9).

• Agent Principal.

  El significat bàsic de l’expressió grega és ‘líder principal’. Fa referència al paper vital que Jesucrist té d’alliberar els humans fidels dels efectes mortals del pecat i de portar-los a la vida eterna (Fe 3:15; 5:31; He 2:10; 12:2).

• agullada.

  Bastó llarg amb una punta de metall esmolada. Els grangers l’utilitzen per fer caminar els animals. Es compara l’agullada a les paraules d’una persona sàvia que motiven a qui les escolta a seguir el seu bon consell. L’expressió «donar coces contra l’agullada» prové del que fa un bou tossut que es resisteix a moure’s donant coces a l’agullada quan el punxen i, com a resultat, es fa mal a ell mateix (Fe 26:14; Jt 3:31).

• alabastre.

  Ampolletes de perfum originalment fetes d’una pedra que es trobava a prop d’Alabastron (Egipte). Solien tenir un coll estret que es podia segellar per evitar que es vessés el valuós perfum que contenien. La pedra de què estaven fetes també es va arribar a conèixer amb aquest nom (Mc 14:3).

• alamot.

  Terme musical que significa ‘donzelles’ o ‘dones joves’. Probablement fa referència a la veu de soprano de les dones joves. Segurament s’utilitzava per indicar que una peça o acompanyament musical s’havia d’interpretar en un registre alt (1Cr 15:20; Sl 46:enc).

• Alfa i Omega.

  Primera i última lletra de l’alfabet grec. Al llibre d’Apocalipsi, aquesta expressió s’utilitza tres vegades com a títol per fer referència a Déu. En aquests contextos, té el mateix significat que les expressions «el primer i l’últim» i «el principi i el final» (Ap 1:8; 21:6; 22:13).

• altar.

  Estructura o plataforma elevada on s’oferien sacrificis o encens per a l’adoració. Estava fet de terra, de roques, d’un bloc de pedra o de fusta coberta amb metall. A la primera sala del tabernacle i del temple hi havia un petit «altar d’or» per oferir encens. Estava fet de fusta recoberta d’or. A l’exterior, al pati, hi havia un «altar de coure» més gran per als sacrificis cremats (Ex 27:1; 39:38, 39; Gn 8:20; 1Re 6:20; 2Cr 4:1; Lc 1:11). Consulta els ap. B5 i B8.

• amén.

  Significa ‘que així sigui’ o ‘certament’. Prové de l’hebreu aman, que vol dir ‘fidel’ o ‘de confiança’. Es deia «amén» per demostrar que s’estava d’acord amb un jurament, una oració o una afirmació. Al llibre d’Apocalipsi s’utilitza com a títol per fer referència a Jesús (Dt 27:26; 1Cr 16:36; Ap 3:14).

•  amor lleial.

  Traducció més freqüent de la paraula hebrea héssed. Fa referència a l’amor motivat pel compromís, la integritat, la lleialtat i l’afecte profund. Sovint es fa servir per parlar de l’amor que Déu sent pels humans, però també s’utilitza per fer referència a l’amor que es tenen les persones (Ex 34:6; Rt 3:10).

• ancià.

  Persona que té molts anys. A les Escriptures principalment s’utilitza per a algú que ocupa un càrrec d’autoritat i de responsabilitat en una comunitat o en una nació. Al llibre d’Apocalipsi també s’utilitza per referir-se a éssers celestials. La paraula grega presbýteros es tradueix «ancià» quan fa referència als que dirigeixen la congregació (Ex 4:29; Pr 31:23; 1Tm 5:17; Ap 4:4).

• anell de segellar.

  Tipus de segell que es portava al dit o penjat d’un cordill, probablement al coll. Era un símbol d’autoritat d’un governant o d’un funcionari (Gn 41:42). Consulta segell.

• àngel.

  De la paraula hebrea malakh i la paraula grega ágguelos. Aquestes dues paraules literalment signifiquen ‘missatger’ però, quan fan referència a missatgers espirituals, es tradueixen «àngel» (Gn 16:7; 32:3; Jm 2:25; Ap 22:8). Els àngels són éssers espirituals poderosos que Déu va crear molt abans que als humans. A la Bíblia, també se’ls anomena «santes miríades», «estrelles del matí» i «fills de Déu» (Dt 33:2; Jb 1:6; 38:7). No van ser creats amb la capacitat de reproduir-se, sinó que van ser creats un a un. N’hi ha molts més de cent milions (Dn 7:10). La Bíblia mostra que tenen noms i personalitats diferents. A més, els àngels són humils i no volen que se’ls adori, i la majoria fins i tot eviten revelar el seu nom (Gn 32:29; Lc 1:26; Ap 22:8, 9). Ocupen diferents rangs i tenen assignades diferents tasques, entre elles servir davant del tron de Jehovà, transmetre els seus missatges, actuar a favor dels servents de Jehovà que hi ha a la terra, dur a terme les sentències de Déu i donar suport a la predicació de les bones notícies (2Re 19:35; Sl 34:7; Lc 1:30, 31; Ap 5:11; 14:6). En el futur lluitaran al costat de Jesús a l’Harmagedon (Ap 19:14, 15).

• ànima.

  Traducció tradicional de la paraula hebrea nèfeix i de la paraula grega psykhḗ. Una anàlisi dels usos d’aquests termes a la Bíblia indica clarament que es refereixen bàsicament a: 1) persones, 2) animals o 3) la vida d’una persona o d’un animal (Gn 1:20; 2:7; Nm 31:28; 1Pe 3:20; també notes). A diferència de l’ús que es fa de la paraula ànima en molts contextos religiosos, la Bíblia mostra que tant la paraula nèfeix com la paraula psykhḗ, quan es parla de criatures terrestres, fan referència a allò que és material, tangible, visible i mortal. En aquesta traducció, la majoria de vegades aquestes paraules s’han traduït segons el significat que tenen a cada context, i s’han utilitzat expressions com «vida», «ésser viu» o «persona», o senzillament s’ha utilitzat un pronom personal (per exemple «ell» en comptes de «la seva ànima»). En alguns casos, s’ha inclòs una nota a peu de pàgina amb la traducció alternativa «ànima». Quan s’utilitza el terme ànima, tant en el cos principal del text com en les notes a peu de pàgina, s’ha d’entendre segons l’explicació anterior. Quan es diu que una cosa es fa amb tota l’ànima, vol dir que es fa amb tot el que un és, de tot cor o amb tot el que un té (Dt 6:5; Mt 22:37). En alguns contextos, les paraules dels idiomes originals es refereixen al desig o a l’apetit dels éssers vius. També es poden referir a una persona morta o a un cadàver (Nm 6:6; Pr 23:2; Is 56:11; Ag 2:13).

• anticrist.

  La paraula grega té dos significats. Pot fer referència a allò que va en contra de Crist o està oposat a ell. I també pot fer referència a un fals Crist, és a dir, algú que es posa en el lloc de Crist. Es pot dir que són anticrists totes les persones, organitzacions o grups que afirmen falsament representar Crist o ser el Messies o que s’oposen a Crist i als seus deixebles (1Jn 2:22).

• apagador.

  Utensili d’or o de coure que s’utilitzava al tabernacle i al temple. Sembla que els apagadors eren com unes tisores per tallar les metxes de les llànties (2Re 25:14).

• apostasia.

  La paraula grega apostasía prové d’un verb que literalment significa ‘apartar-se’. El substantiu té el sentit de ‘deserció’, ‘abandonament’ o ‘rebeŀlió’. A les Escriptures Gregues Cristianes, s’utilitza principalment per fer referència als que  abandonen l’adoració verdadera (Pr 11:9; Fe 21:21, nota; 2Te 2:3).

• apòstol.

  El significat bàsic de la paraula és ‘enviat’. Encara que s’utilitza per fer referència a Jesús i a certes persones que van ser enviades per servir els altres, la majoria de vegades s’utilitza per fer referència als que formaven el grup de 12 deixebles que Jesús va escollir personalment perquè fossin els seus representants (Mc 3:14; Fe 14:14).

• Aram.

  Aram va ser un dels fills de Sem. Els seus descendents, els arameus, van viure principalment a la regió que va des de les muntanyes del Líban fins a Mesopotàmia i des de les muntanyes del Taure, al nord, fins més enllà de Damasc, al sud. Aquesta regió, que s’anomenava Aram en hebreu, més tard es va anomenar Síria, i els seus habitants, siris (Gn 25:20; Dt 26:5; Os 12:12).

• arameu.

  Llengua semítica molt propera a l’hebreu i que utilitza el mateix alfabet. Originalment la parlaven els arameus, però després es va convertir en l’idioma internacional del comerç i la comunicació als Imperis assiri i babilònic. També era l’idioma administratiu oficial de l’Imperi persa (Esd 4:7). Algunes parts dels llibres d’Esdres, Jeremies i Daniel es van escriure en arameu (Esd 4:8-6:18; 7:12-26; Jr 10:11; Dn 2:4b-7:28).

• arbre de la vida.

  Arbre del jardí de l’Edèn. La Bíblia no diu que el seu fruit tingués propietats especials que poguessin donar vida. En realitat, l’arbre de la vida era un símbol que garantia que Déu donaria vida eterna a aquells a qui deixés menjar del seu fruit (Gn 2:9; 3:22).

• arbre del coneixement del bé i del mal.

  Arbre del jardí de l’Edèn que Déu va utilitzar com a símbol del dret que té a establir les normes del que és bo i del que és dolent per als éssers humans (Gn 2:9, 17).

• arca del pacte.

  Caixa feta de fusta d’acàcia i recoberta d’or que es guardava al Santíssim del tabernacle i, més tard, al Santíssim del temple que va construir Salomó. Tenia una coberta d’or massís on hi havia dos querubins, coŀlocats de manera que es miraven l’un a l’altre. El contingut més important de l’arca del pacte eren les dues taules dels Deu Manaments (Dt 31:26; 1Re 6:19; He 9:4). Consulta els ap. B5 i B8.

• arcàngel.

  Significa ‘àngel en cap’. El prefix arc- vol dir ‘cap’ o ‘principal’. Aquesta definició, juntament amb el fet que arcàngel a la Bíblia només s’utilitza en singular, indica que només hi ha un arcàngel. La Bíblia diu que el nom d’aquest arcàngel és Miquel (Dn 12:1; Jud 9; Ap 12:7).

• Areòpag.

  Turó alt d’Atenes situat al nord-oest de l’Acròpolis. També era el nom del consell, o tribunal, que es reunia en aquell lloc. Els filòsofs estoics i epicuris van portar Pau a l’Areòpag perquè expliqués les seves creences (Fe 17:19).

• armadura.

  Conjunt d’elements que portaven els soldats per protegir-se. Constava de casc, cota de malla, cinturó, gamberes per cobrir les cames i escut (1Sa 31:9; Ef 6:13-17).

• asélgueia.

  Consulta conducta descarada.

• Àsia.

  A les Escriptures Gregues Cristianes, nom de la província romana que incloïa el que ara és la part occidental de Turquia i també algunes illes costaneres, com ara Samos i Patmos. La capital era Efès (Fe 20:16; Ap 1:4). Consulta l’ap. B13.

• assemblea.

  Grup de persones que es reuneixen perquè han sigut convocades. A les Escriptures Hebrees sovint fa referència a les reunions del poble d’Israel durant les festes religioses o esdeveniments molt importants per a la nació (Dt 16:8; 1Re 8:5).

• assotar.

  A les Escriptures Gregues Cristianes, fa referència a colpejar o fuetejar algú amb un fuet que tenia nusos o punxes a l’extrem (Jn 19:1).

• Astoret.

  El seu nom grec és Astarte. Era una deessa cananea de la guerra i la fertilitat, i era la dona de Baal (1Sa 7:3).

• astròleg.

  Persona que estudia els moviments del sol, la lluna i les estrelles per predir el futur (Dn 2:27; Mt 2:1).

• av.

  Nom del cinquè mes del calendari sagrat jueu i de l’onzè mes del calendari seglar jueu després de l’exili a Babilònia. Anava des de mitjans de juliol fins a mitjans d’agost. A la Bíblia no apareix el nom d’aquest mes, només se l’anomena el «cinquè mes» (Nm 33:38; Esd 7:9). Consulta l’ap. B15.

• Azazel.

  Paraula hebrea que possiblement significa ‘boc que desapareix’. El Dia de l’Expiació, el cabrit que havia sigut escollit a sorts per a Azazel era enviat al desert i, de manera simbòlica, s’emportava els pecats  que la nació havia comès l’any anterior (Lv 16:8, 10).

B

• Baal.

  Déu cananeu que era considerat l’amo del cel i el déu de les pluges i la fertilitat. Baal també s’utilitzava per fer referència a déus locals inferiors. La paraula hebrea significa ‘senyor’ o ‘amo’ (1Re 18:21; Rm 11:4).

• banya de l’altar.

  Protuberància en forma de banya que sortia de cadascuna de les quatre cantonades d’alguns altars (Lv 8:15; 1Re 2:28). Consulta els ap. B5 i B8.

• bat.

  Mesura per a líquids. Segons algunes troballes arqueològiques de trossos de gerres que portaven aquest nom, es creu que equivalia a uns 22 l. A la Bíblia, la majoria de les altres mesures per a líquids i per a sòlids es calculaven agafant el volum estimat d’un bat com a base (1Re 7:38; Ez 45:14). Consulta l’ap. B14.

• bateig; batejar.

  El verb significa ‘submergir’, és a dir, posar completament sota l’aigua. Jesús va establir el bateig com un requisit per als seus seguidors. Les Escriptures també parlen del bateig de Joan, el bateig amb esperit sant i el bateig amb foc, entre d’altres (Mt 3:11, 16; 28:19; Jn 3:23; 1Pe 3:21).

• Beelzebub.

  Nom que fa referència a Satanàs, el príncep, o governant, dels dimonis. Possiblement és una variació del nom Baal-Zebub, el Baal que els filisteus adoraven a Ecron (2Re 1:3; Mt 12:24).

• bondat immerescuda.

  El significat bàsic de la paraula grega transmet la idea d’allò que és agradable i atraient. La paraula sovint s’utilitza per fer referència a un regal bondadós o al fet de donar de manera bondadosa. Quan es parla de la bondat immerescuda de Déu, la paraula descriu un regal que Déu dona generosament, sense esperar res a canvi. Per tant, és una mostra de la immensa generositat i bondat de Déu i del seu gran amor pels éssers humans. La paraula grega també es tradueix «favor» i «donar amb bondat». Qui rep aquesta bondat no l’ha guanyat ni la mereix, perquè aquesta bondat només està motivada per la generositat del qui la mostra (2Co 6:1; Ef 1:7).

• bones notícies, les.

  A les Escriptures Gregues Cristianes, aquesta expressió fa referència a les bones notícies del Regne de Déu i de la salvació gràcies a la fe en Jesucrist (Lc 4:18, 43; Fe 5:42; Ap 14:6).

• bot.

  Recipient per guardar vi fet de la pell sencera d’un animal, com ara una cabra o una ovella. El vi es posava en bots nous, perquè quan fermenta, produeix diòxid de carboni i aquest gas pressiona els bots. Si els bots són nous, s’eixamplen, però si són vells, com que no són flexibles, rebenten per la pressió (Js 9:4; Mt 9:17).

• botí.

  Possessions, bestiar i altres objectes de valor que s’agafaven a l’enemic vençut (Js 7:21; 22:8; He 7:4).

• braça.

  Mida que s’utilitza per mesurar la profunditat de l’aigua, equivalent a 1,8 m (Fe 27:28). Consulta l’ap. B14.

• braseret.

  Utensili fet d’or, de plata o de coure que s’utilitzava al tabernacle i al temple per cremar encens i per treure les brases de l’altar dels sacrificis i les metxes cremades del canelobre d’or. També s’anomenava encenser (Ex 37:23; 2Cr 26:19; He 9:4).

• bruixeria.

  Ús de poder que s’atribueix als esperits malvats (2Cr 33:6).

• bul.

  Nom del vuitè mes del calendari sagrat jueu i del segon mes del calendari seglar jueu. El nom prové d’una arrel que significa ‘produir’ o ‘donar’. Anava des de mitjans d’octubre fins a mitjans de novembre (1Re 6:38). Consulta l’ap. B15.

C

• cab.

  Mesura per a sòlids que equivalia a 1,22 l. Es calculava agafant el volum estimat d’un bat com a base (2Re 6:25). Consulta l’ap. B14.

• Caldea; caldeu.

  Originalment la terra i el poble que ocupava el delta dels rius Tigris i Eufrates. Amb el temps, aquestes paraules es van utilitzar per fer referència a tot el territori de Babilònia i els seus habitants. El terme caldeus també feia referència a un grup d’experts que estudiaven ciència, història, idiomes i astronomia, però que també practicaven màgia i astrologia (Esd 5:12; Dn 4:7; Fe 7:4).

• Camí, el.

  La paraula camí s’utilitza simbòlicament a les Escriptures per fer referència a una manera d’actuar o de comportar-se que Jehovà aprova o desaprova. Dels que es van fer seguidors de Jesucrist es deia que pertanyien al «Camí», ja que centraven la seva manera de viure en la fe en Jesucrist i seguien el seu exemple (Fe 19:9).

•  Canaan.

  Net de Noè i quart fill de Cam. Les 11 tribus que van descendir de Canaan amb el temps es van instaŀlar a la regió situada a l’est del Mediterrani, entre Egipte i Síria. A aquella regió se l’anomenava «la terra de Canaan» (Lv 18:3; Gn 9:18; Fe 13:19). Consulta l’ap. B4.

• cançó de dol.

  Composició lírica o musical que expressa una gran tristesa, per exemple per la pèrdua d’un amic o un ésser estimat (2Sa 1:17; Sl 7:enc).

• cançó de les pujades.

  Encapçalament dels Salms 120 a 134. Tot i que hi ha diverses opinions sobre el significat d’aquesta frase, molts creuen que els israelites cantaven amb alegria aquests 15 salms quan pujaven a Jerusalem, que està situada a les muntanyes de Judà, per celebrar les tres grans festes anuals.

• canya.

  Paraula que s’utilitza per a diverses plantes que normalment creixen en llocs humits. En molts casos, la planta a la qual es fa referència és Arundo donax (Jb 8:11; Is 42:3; Mt 27:29; Ap 11:1). Consulta canya de mesurar.

• canya de mesurar.

  Una canya de mesurar feia 6 colzades de llarg. Si s’agafa la colzada estàndard com a base, mesurava 2,67 m, i si s’agafa la colzada llarga, mesurava 3,11 m (Ez 40:3, 5; Ap 11:1). Consulta l’ap. B14.

• capitell.

  Part superior decorada d’una columna. Uns grans capitells coronaven Jaquín i Boaz, les dues columnes idèntiques que hi havia davant del temple de Salomó (1Re 7:16). Consulta l’ap. B8.

• carro; carruatge.

  Vehicle de dues rodes tirat per cavalls i utilitzat principalment per a la guerra (Ex 14:23; Jt 4:13; Fe 8:28).

• càssia.

  Producte que s’extreu de l’escorça de l’arbre de la càssia o canyeller de la Xina (Cinnamomum cassia), un arbre de la mateixa família que el canyeller. S’utilitzava com a perfum i era un dels ingredients de l’oli sant de la unció (Ex 30:24; Sl 45:8; Ez 27:19).

• cep.

  Instrument de càstig per immobilitzar algú. Alguns ceps només subjectaven els peus, però d’altres mantenien el cos en una posició retorçada, potser subjectant els peus, les mans i el coll (Jr 20:2; Fe 16:24).

• ceptre.

  Vara o bastó que porta un governant com a símbol d’autoritat reial (Gn 49:10; He 1:8).

• Cèsar.

  Nom d’una família romana que es va convertir en un títol per als emperadors romans. A la Bíblia, hi trobem el nom d’August, de Tiberi i de Claudi, i tot i que el nom de Neró no hi apareix, a ell també se li aplica aquest títol. A les Escriptures Gregues Cristianes, Cèsar també s’utilitza per representar l’autoritat civil o l’Estat (Mc 12:17; Fe 25:12).

• circumcisió.

  Pràctica de tallar el prepuci de l’òrgan genital masculí. Era obligatòria per a Abraham i els seus descendents, però no és un requisit per als cristians. També s’utilitza en sentit simbòlic en diversos contextos (Gn 17:10; 1Co 7:19; Flp 3:3).

• Ciutat de David.

  Nom que es va donar a la ciutat de Jebús després que David la conquerís i hi construís el seu palau. També se l’anomena Sió. És la zona sud-est de Jerusalem i també la seva part més antiga (2Sa 5:7; 1Cr 11:4, 5).

• ciutat de refugi.

  Ciutat levita on un homicida involuntari es podia refugiar del venjador de la sang. Hi havia sis ciutats de refugi repartides per la Terra Promesa. Van ser escollides per Moisès i més tard per Josuè seguint les instruccions de Jehovà. Quan l’homicida involuntari arribava a una ciutat de refugi, havia de presentar el seu cas als ancians a la porta de la ciutat i se’l rebia amb hospitalitat. Per evitar que algú que havia matat una altra persona a propòsit s’aprofités d’aquesta provisió, la persona que buscava refugi havia de ser jutjada a la ciutat on havia mort la persona per demostrar la seva innocència. Si se’l declarava innocent, havia de tornar a la ciutat de refugi i no podia sortir dels límits de la ciutat la resta de la seva vida o fins que morís el gran sacerdot (Nm 35:6, 11-15, 22-29; Js 20:2-8).

• coberta de la reconciliació.

  Coberta de l’arca del pacte. El Dia de l’Expiació, el gran sacerdot esquitxava el terra de davant de l’arca amb la sang de les ofrenes pel pecat. La paraula hebrea prové d’un verb que vol dir ‘cobrir (el pecat)’ o possiblement ‘esborrar (el pecat)’. Estava feta d’or massís i hi havia dos querubins a sobre, un a cada extrem. De vegades se l’anomena simplement  «la coberta» (Ex 25:17-22; 1Cr 28:11; He 9:5). Consulta l’ap. B5.

• columna.

  Suport vertical, pilar o qualsevol construcció similar. Algunes columnes es van construir per commemorar fets històrics. Al temple i a les construccions reials que va fer Salomó hi havia columnes estructurals. Alguns pobles pagans van construir columnes sagrades per a l’adoració falsa i, de vegades, els israelites van fer el mateix (Jt 16:29; 1Re 7:21; 14:23). Consulta capitell.

• columna sagrada.

  Columna, generalment de pedra. Pel que sembla era un símbol fàŀlic de Baal o altres déus falsos (Ex 23:24).

• Columnata de Salomó.

  Passadís cobert situat a l’est del pati exterior del temple a l’època de Jesús. Es pensava que havia format part de l’antic temple de Salomó. Jesús hi va caminar quan era hivern i els primers cristians s’hi reunien per adorar Déu (Jn 10:22, 23; Fe 5:12). Consulta l’ap. B11.

• colzada.

  Mesura de longitud que aproximadament equival a la distància entre el colze i la punta del dit del mig. Els israelites solien utilitzar una colzada d’uns 44,5 cm, però també n’utilitzaven una que era quatre dits més llarga i feia uns 51,8 cm (Gn 6:15; Lc 12:25). Consulta l’ap. B14.

• concubina.

  Esposa secundària que sovint era una esclava jove (Ex 21:8; 2Sa 5:13; 1Re 11:3).

• conducta descarada.

  Del grec asélgueia. Aquesta expressió fa referència a actes que són una violació greu de les lleis de Déu i que demostren una actitud descarada o un atreviment irreverent. És una actitud que mostra falta de respecte o fins i tot menyspreu cap a l’autoritat, les lleis i les normes. Aquesta expressió no fa referència a mala conducta de poca importància (Ga 5:19; 2Pe 2:7).

• congregació.

  Grup de persones que es reuneixen amb un objectiu definit o per a una activitat concreta. A les Escriptures Hebrees, normalment fa referència a la nació d’Israel. A les Escriptures Gregues Cristianes, sovint fa referència a la congregació cristiana en general, però de vegades també a congregacions concretes (1Re 8:22; Fe 9:31; Rm 16:5).

• cor.

  Mesura per a sòlids i líquids que equivalia a 220 l basant-se en el volum estimat d’un bat (1Re 5:11). Consulta l’ap. B14.

• corall.

  Substància dura que s’assembla a la pedra i que està formada pels esquelets d’animals marins molt petits. N’hi ha de molts colors, com ara vermell, blanc i negre. Al mar Roig eren molt abundants. En temps bíblics, el corall vermell era molt valuós i se’n feien ornaments i boletes per fer adorns (Pr 8:11).

• corn.

  Fa referència a les banyes dels animals, que s’utilitzaven com a vasos per beure, com a recipients per a l’oli, la tinta i els cosmètics i com a instruments musicals o per emetre senyals (1Sa 16:1, 13; 1Re 1:39). Les paraules corn i banya sovint s’utilitzen simbòlicament per fer referència a la força, la conquesta i la victòria (Dt 33:17; Mi 4:13; Za 1:19).

• cortina.

  Preciosa tela teixida i brodada amb figures de querubins que separava el Sant i el Santíssim, tant al tabernacle com al temple (Ex 26:31; 2Cr 3:14; Mt 27:51; He 9:3). Consulta l’ap. B5.

• Crist.

  Títol que es dona a Jesús i que prové de la paraula grega Khristós. Equival a la paraula hebrea que es tradueix «Messies» o «Ungit» (Mt 1:16; Jn 1:41).

• cristià.

  Nom que Déu ha donat als seguidors de Jesucrist (Fe 11:26; 26:28).

• cup.

  Un cup normalment estava format per dos forats tallats a la roca calcària. Un dels forats estava més elevat que l’altre, i els dos forats estaven connectats per un petit canal. El raïm s’espremia al recipient de dalt, i el suc queia al recipient de baix. Antigament els cups també s’utilitzaven per fer oli. El cup s’utilitza en sentit simbòlic per parlar del judici de Déu (Is 5:2; Ap 19:15).

D

• Dagon.

  Déu dels filisteus. No se sap segur quin és l’origen de la paraula, però alguns erudits la relacionen amb la paraula hebrea dag, que significa ‘peix’ (Jt 16:23; 1Sa 5:4).

• dàric.

  Moneda persa d’or que pesava 8,4 g (1Cr 29:7). Consulta l’ap. B14.

• Decàpolis.

  Grup de ciutats gregues que originalment estava format per deu ciutats (del grec déka, que significa ‘deu’, i pólis, que significa ‘ciutat’). També rebia aquest  nom la zona est del mar de Galilea i del riu Jordà, on estaven situades la majoria d’aquestes ciutats. Eren centres de cultura heŀlenística i comerç. Jesús va passar per aquesta regió, però no hi ha registre que visités cap d’aquestes ciutats (Mt 4:25; Mc 5:20). Consulta els ap. A7 i B10.

• dejuni.

  No menjar per un període de temps concret. Els israelites dejunaven el Dia de l’Expiació, en moments difícils i quan necessitaven la guia divina. Els jueus van establir quatre dejunis anuals per recordar esdeveniments tràgics de la seva història. No és un requisit per als cristians (Esd 8:21; Is 58:6; Lc 18:12).

• denari.

  Moneda romana de plata que pesava aproximadament 3,85 g i que tenia la imatge del Cèsar gravada en una cara. Equivalia al sou d’un dia d’un treballador i era la moneda que els romans exigien als jueus per pagar la capitació (Mt 22:17; Lc 20:24). Consulta l’ap. B14.

• desena part.

  Desena part que es donava o es pagava com a impost, especialment amb finalitats religioses. També s’anomena delme (Dt 26:12; Ml 3:10; Mt 23:23). Sota la Llei mosaica, per mantenir els levites, cada any se’ls havia de donar la desena part del que produïa la terra i la desena part de l’augment dels ramats. I els levites donaven als sacerdots una desena part del que rebien. També hi havia altres tipus de delmes. Donar el delme no és un requisit per als cristians.

• Déu verdader, el.

  Traducció de l’expressió hebrea «el Déu». Moltes vegades, en hebreu s’utilitza l’article definit per distingir Jehovà com a únic Déu verdader dels déus falsos. La traducció «el Déu verdader» transmet tot el significat de l’expressió hebrea en aquests contextos (Gn 5:22, 24; 46:3; Dt 4:39).

• devoció a Déu.

  Tenir devoció a Jehovà implica respectar-lo profundament, adorar-lo i servir-lo demostrant lleialtat a la seva sobirania universal (1Tm 4:8; 2Tm 3:12).

• Dia de l’Expiació.

  El dia sant més important per als israelites, també anomenat Yom Kippur (de l’hebreu yom hakkippurim, que significa ‘dia en el qual es cobria’). Se celebrava el 10 d’etanim. Aquest era l’únic dia de l’any en què el gran sacerdot entrava al Santíssim del tabernacle, i més tard del temple, per oferir la sang dels sacrificis pels seus pecats, pels pecats dels altres levites i pels pecats del poble. Era un dia de reunió santa i de dejuni i també era un dissabte, i per tant no s’havia de treballar (Lv 23:27, 28).

• dia del judici.

  Dia o període de temps específic en què Déu demana comptes a certs coŀlectius, a nacions o a la humanitat en general. Per a aquells que han sigut condemnats a mort, el dia del judici pot ser el moment en què són executats. A d’altres, els pot donar l’oportunitat de salvar-se i obtenir la vida eterna. Jesucrist i els seus apòstols van parlar d’un «Dia del Judici» futur en el qual seran jutjats no només els que estiguin vius sinó també els que hagin mort en el passat (Mt 12:36).

• Diable.

  Nom descriptiu que rep Satanàs a les Escriptures Gregues Cristianes i que vol dir ‘calumniador’. A Satanàs se l’anomena Diable perquè és el principal calumniador de Jehovà. Ha acusat falsament Jehovà, la seva paraula i el seu sant nom (Mt 4:1; Jn 8:44; Ap 12:9).

• dimoni.

  Ésser espiritual invisible i malvat que té poders sobrenaturals. A Gènesi 6:2, als dimonis se’ls anomena «els fills del Déu verdader», i a Judes 6, «àngels». No van ser creats com a éssers malvats, sinó que eren àngels que es van fer enemics de Déu al desobeir-lo als dies de Noè i a l’unir-se a la rebeŀlió de Satanàs contra Jehovà (Dt 32:17; Lc 8:30; Fe 16:16; Jm 2:19).

• director.

  Al llibre dels Salms sembla que la paraula hebrea fa referència a algú que feia arranjaments musicals i dirigia el cor, assajava amb els levites cantants, els preparava i fins i tot els dirigia en les interpretacions oficials. Altres traduccions li diuen «mestre de cant» (Sl 4:enc; 5:enc).

• disciplina.

  Les paraules dels idiomes originals transmeten una idea molt àmplia i fan referència a entrenar algú guiant-lo i corregint-lo. La paraula disciplina inclou instruir, educar, entrenar, corregir i castigar (Dt 11:2; Pr 1:2; Ef 6:4).

• dissabte.

  A la Bíblia, festa setmanal jueva també anomenada sàbat. Ve d’una paraula hebrea que vol dir ‘descansar’ o ‘deixar de’. És el setè dia de la setmana jueva i va des de la posta de sol del divendres fins a la posta de sol del dissabte. També es consideraven dissabtes altres dies festius de  l’any, així com cada setè i cinquantè any. En dissabte no s’havia de fer cap treball, excepte el servei que els sacerdots feien al santuari. Als anys sabàtics, la terra s’havia de deixar sense cultivar i els israelites no havien d’exigir als altres hebreus que paguessin els deutes. Les restriccions de la Llei mosaica per al dissabte eren raonables, però els líders religiosos van anar afegint altres restriccions, de manera que a l’època de Jesús s’havien convertit en una càrrega per a la gent (Ex 20:8; Lv 25:4; Lc 13:14-16; Col 2:16).

• dol; lament.

  Manifestació externa de pena per la mort d’algú o per alguna altra desgràcia. En temps bíblics, era costum que la gent estigués de dol durant un període de temps. A més de plorar molt fort, els que es lamentaven es vestien amb roba especial, es posaven cendres al cap, s’esquinçaven els vestits i es donaven cops al pit. De vegades es convidava ploraners professionals als funerals (Gn 23:2; Est 4:3; Ap 21:4).

• dracma.

  A les Escriptures Gregues Cristianes, aquesta paraula fa referència a una moneda grega de plata, que en aquell temps pesava 3,4 g. A les Escriptures Hebrees es fa referència a una dracma d’or del temps dels perses que equivalia al dàric (Ne 7:70; Mt 17:24). Consulta l’ap. B14.

E

• Edom.

  Un altre nom d’Esaú, el fill d’Isaac. Els descendents d’Esaú (Edom) es van instaŀlar a la regió de Seïr, una regió muntanyosa entre la mar Morta i el golf d’Aqaba. A aquesta regió se la va arribar a conèixer com Edom (Gn 25:30; 36:8). Consulta els ap. B3 i B4.

• efà.

  Mesura per a sòlids que equivalia al bat (22 l) i s’utilitzava per mesurar cereals. També és el nom d’un recipient d’aquesta capacitat (Ex 16:36; Ez 45:10). Consulta l’ap. B14.

• efod.

  Peça de vestir semblant a un davantal que portaven els sacerdots. El gran sacerdot portava un efod especial, i per la part de davant hi duia el pectoral que tenia 12 pedres precioses (Ex 28:4, 6). Consulta l’ap. B5.

• Efraïm.

  Nom del segon fill de Josep. Més tard, una de les tribus d’Israel va portar aquest nom. Quan Israel es va dividir, com que Efraïm era la tribu més prominent, va representar tot el regne de deu tribus (Gn 41:52; Jr 7:15).

• elul.

  Nom que va rebre el sisè mes del calendari sagrat jueu i el dotzè mes del calendari seglar jueu després de l’exili a Babilònia. Anava des de mitjans d’agost fins a mitjans de setembre (Ne 6:15). Consulta l’ap. B15.

• encapçalament.

  Frase al començament d’un salm que diu qui és l’escriptor i dona informació sobre el context, dona instruccions musicals o explica el propòsit del salm. Consulta els encapçalaments dels Salms 3, 4, 5, 6, 7, 30, 38, 60, 92 i 102.

• encens.

  Mescla de resines aromàtiques i bàlsams que cremen lentament desprenent una fragància agradable. Al tabernacle i al temple s’utilitzava un encens especial fet amb quatre ingredients. Es cremava al matí i a la nit sobre l’altar de l’encens que hi havia al Sant, i el Dia de l’Expiació es cremava dins del Santíssim. Era un símbol de les oracions que Déu accepta de part dels seus servents fidels. No era un requisit que els cristians l’utilitzessin (Ex 30:34, 35; Lv 16:13; Ap 5:8).

• endeví.

  Persona que afirma tenir la capacitat de predir el futur. A la Bíblia, també es considera endevins els sacerdots que practicaven màgia i els astròlegs, entre d’altres (Lv 19:31; Dt 18:11; Fe 16:16).

• epicuri.

  Seguidor del filòsof grec Epicur (341-270 a. de la n. e.). La seva filosofia se centrava en la idea que el plaer era el principal objectiu de la vida (Fe 17:18).

• epidèmia.

  Malaltia infecciosa potencialment mortal que s’estén ràpidament. Sovint està relacionada amb una sentència divina (Ez 38:22, 23; Am 4:10).

• era.

  Espai circular i pla on se separa el gra de la palla, sovint situat a una certa alçada i exposat al vent (Mt 3:12). Consulta trillar.

• escriba.

  Copista de les Escriptures Hebrees. Quan Jesús va estar a la terra, eren un grup d’homes erudits en la Llei que s’oposaven a Jesús (Esd 7:6, nota; Mc 12:38, 39; 14:1).

• Escriptura; Escriptures.

  Escrits sagrats de la Paraula de Déu. Aquestes expressions només apareixen a les Escriptures Gregues Cristianes (Lc 24:27; 2Tm 3:16).

• espelta.

  Un tipus de blat (Triticum spelta). El gra no se separa fàcilment de la pellofa (Ex 9:32).

•  esperit.

  La paraula hebrea rúah i la paraula grega pnéuma, que sovint es tradueixen «esperit», tenen diversos significats. Tots ells fan referència a alguna cosa invisible als ulls humans i indiquen força en moviment. Aquestes paraules dels idiomes originals s’utilitzen per fer referència a: 1) el vent, 2) la força de vida que tenen els éssers terrestres, 3) la força que surt del cor simbòlic d’algú i que l’impulsa a parlar o a actuar de certa manera, 4) expressions inspirades que provenen d’una font invisible, 5) éssers espirituals o 6) el poder de Déu en acció, l’esperit sant (Ex 35:21; Sl 104:29; Mt 12:43; Lc 11:13).

• esperit sant.

  Poderosa força invisible que Déu utilitza per complir la seva voluntat. És sant perquè ve de Jehovà, que és pur i just al grau màxim, i perquè és el mitjà que Déu utilitza per dur a terme el que és sant (Lc 1:35; Fe 1:8).

• espigolar.

  Recollir el que es deixava enrere a posta o sense voler durant la collita. La Llei mosaica manava que no es seguessin del tot les vores dels camps i que no es collissin totes les olives o tot el raïm. Déu va donar als pobres, afligits, estrangers, orfes de pare i viudes el dret d’espigolar el que quedava de la collita (Rt 2:2).

• espiritisme.

  Creença que afirma que els esperits dels morts sobreviuen a la mort del cos físic i que es comuniquen amb els vius, especialment a través d’un mèdium, és a dir, una persona que és particularment sensible a la seva influència. La paraula grega que es tradueix «espiritisme» és pharmakía, que literalment vol dir ‘ús de drogues’. Amb el temps, aquest terme es va relacionar amb l’espiritisme perquè antigament s’utilitzaven drogues a l’hora d’invocar el poder dels dimonis per practicar la bruixeria (Ga 5:20; Ap 21:8).

• estoic.

  Seguidor d’una escola grega de filòsofs que pensava que la felicitat consistia a viure segons la raó i la natura. Per als estoics, l’home savi de veritat era indiferent al dolor i al plaer (Fe 17:18).

• estrella del matí.

  L’última estrella que apareix a l’horitzó per l’est abans que surti el sol i que anuncia l’arribada d’un nou dia (2Pe 1:19; Ap 22:16).

• etanim.

  Nom del setè mes del calendari sagrat jueu i del primer mes del calendari seglar jueu. Anava des de mitjans de setembre fins a mitjans d’octubre. Quan els jueus van tornar de Babilònia, se’l va anomenar tixrí (1Re 8:2). Consulta l’ap. B15.

• Etiòpia.

  Antiga nació que estava situada al sud d’Egipte. Incloïa la part que està més al sud de l’actual Egipte i l’actual Sudan. Aquesta paraula de vegades s’utilitza per a la paraula hebrea «Cus» (Est 1:1).

• Eufrates.

  El riu més llarg i més important del sud-oest asiàtic i un dels dos rius principals de Mesopotàmia. Es menciona per primera vegada a Gènesi 2:14, on es diu que és un dels quatre rius de l’Edèn. Sovint se l’anomena «el Riu» (Gn 31:21). Era la frontera nord del territori que es va donar a Israel (Gn 15:18; Ap 16:12). Consulta l’ap. B2.

• eunuc.

  En sentit literal fa referència a un home castrat. A les corts reials, aquests homes normalment feien de servidors o guardians de la reina i les concubines. Aquesta paraula també s’utilitza per fer referència a un funcionari que tenia alguna responsabilitat a la cort del rei, però no era eunuc en sentit literal. En sentit simbòlic, es fa servir l’expressió eunucs «per causa del Regne» per fer referència a algú que demostra autocontrol per dedicar-se més plenament a servir Déu (Mt 19:12; Est 2:15; Fe 8:27).

• exili.

  Expulsió del país natal, sovint decretada pels conqueridors. La paraula hebrea significa ‘marxar’. Els israelites van patir dos grans exilis. Els assiris van portar a l’exili el regne de deu tribus del nord i, més tard, els babilonis van portar a l’exili el regne de dues tribus del sud. Sota la governació de Cir, el persa, una resta dels dos grups d’exiliats va tornar a la seva terra (2Re 17:6; 24:16; Esd 6:21).

• expiació.

  A les Escriptures Hebrees, la idea que transmet aquesta paraula es relaciona amb els sacrificis que es feien perquè les persones es poguessin acostar a Déu i adorar-lo. Sota la Llei mosaica es feien sacrificis, en especial en el Dia de l’Expiació, pels pecats que algú o tot el poble havia comès i així poder reconciliar-se amb Déu. Aquests sacrificis representaven el sacrifici de Jesús, que va expiar per complet els pecats de tota la humanitat una vegada per sempre. Això va donar als humans l’oportunitat  de reconciliar-se amb Jehovà (Lv 5:10; 23:28; Col 1:20; He 9:12).

F

• faraó.

  Títol dels reis d’Egipte. A la Bíblia hi apareixen els noms de cinc faraons (Sesac, So, Taraca, Necó i Hofrà), però a d’altres no se’ls menciona per nom, com ara els que van tenir tractes amb Abraham, Moisès i Josep (Ex 15:4; Rm 9:17).

• fariseu.

  Membre d’una prominent secta religiosa del judaisme al segle primer de la n. e. Els fariseus no eren sacerdots, però complien estrictament la Llei, fins i tot els detalls més petits, i posaven les tradicions orals al mateix nivell que la Llei (Mt 23:23). S’oposaven a la influència de la cultura grega i, com que eren erudits de la Llei i les tradicions, tenien molta autoritat sobre el poble (Mt 23:2-6). Alguns també eren membres del Sanedrí. Sovint s’oposaven a Jesús en assumptes com el dissabte, les tradicions i l’associació amb pecadors i cobradors d’impostos. Alguns es van fer cristians, com per exemple Saule de Tars (Mt 9:11; 12:14; Mc 7:5; Lc 6:2; Fe 26:5).

• Festa de la Dedicació.

  Dia de celebració anual per commemorar la purificació del temple després que Antíoc Epifanes el profanés. La celebració començava el 25 de quisleu i durava vuit dies (Jn 10:22).

• Festa de la Sega; Festa de les Setmanes.

  Consulta Pentecosta.

• Festa de les Cabanes.

  També s’anomena Festa dels Tabernacles o Festa de la Collita. Se celebrava del 15 al 21 d’etanim a l’acabar l’any agrícola d’Israel per celebrar la collita. Per als israelites, era un temps d’alegria i d’agraïment perquè Jehovà havia beneït la seva collita. Durant la festa, vivien en cabanes, o coberts, per recordar l’èxode d’Egipte. Era una de les tres festes en què els homes havien d’anar a Jerusalem a celebrar-la (Lv 23:34; Esd 3:4).

• Festa dels Pans sense Llevat.

  La primera de les tres festes anuals més importants dels israelites. Començava el 15 de nissan, el dia després de la Pasqua, i durava set dies. Durant la festa només es podia menjar pa sense llevat per recordar l’èxode d’Egipte (Ex 23:15; Mc 14:1).

• Filistea; filisteu.

  Nom que va rebre la regió de la costa sud d’Israel. Als habitants de Creta que es van establir en aquella regió se’ls anomenava filisteus. David els va sotmetre, però ells van continuar sent independents i mai van deixar de ser enemics d’Israel (Ex 13:17; 1Sa 17:4; Am 9:7). Consulta l’ap. B4.

• fill d’Aaron.

  Descendent d’Aaron, el net de Leví. Aaron va ser escollit per ser el primer gran sacerdot sota la Llei mosaica. Els fills d’Aaron feien de sacerdots al tabernacle i al temple (1Cr 23:28).

• Fill de David.

  Expressió que sovint fa referència a Jesús. Destaca que ell és l’hereu del pacte del Regne que algú del llinatge de David havia de complir (Mt 12:23; 21:9).

• Fill de l’Home.

  Expressió que apareix unes 80 vegades als Evangelis i que fa referència a Jesucrist. Transmet la idea que mitjançant el seu naixement, Jesucrist va arribar a ser un ésser humà i no simplement un ésser espiritual amb un cos materialitzat. Aquesta expressió també indica que Jesús compliria la profecia registrada a Daniel 7:13, 14. A les Escriptures Hebrees, s’utilitza «fill de l’home» per fer referència a Ezequiel i a Daniel, i així es destaca la diferència entre aquests portaveus mortals i l’Autor diví dels seus missatges (Ez 3:17; Dn 8:17; Mt 19:28; 20:28).

• fona.

  Instrument que consistia en una tira de pell o una tira teixida feta de tendons, joncs o pèl. Al centre hi tenia una part ampla on es posava el projectil, normalment una pedra. Un extrem de la fona es lligava a la mà o al canell i l’altre extrem s’agafava amb la mà i es deixava anar al llançar la pedra. A l’antiguitat, hi havia foners als exèrcits (Jt 20:16; 1Sa 17:50).

• forn.

  Estructura per fondre minerals o metall. També s’utilitzava per coure objectes de ceràmica. En temps bíblics, els forns estaven fets de maons o de pedra (Gn 15:17; Dn 3:17; Ap 9:2).

• fornicació.

  Consulta immoralitat sexual.

G

• Galaad.

  Específicament fa referència a una zona fèrtil a l’est del Jordà que s’estenia cap al nord i cap al sud de la vall de Jaboc. De vegades, s’utilitza per fer referència a tot el territori d’Israel que estava a l’est del Jordà, on vivien les tribus de Rubèn, Gad i la mitja tribu de Manassès (Nm 32:1; Js 12:2; 2Re 10:33). Consulta l’ap. B4.

•  garantia.

  Objecte que un deutor donava al seu creditor com a garantia que pagaria el préstec que havia rebut. També se l’anomena «penyora» o «fiança». La Llei mosaica contenia normes relacionades amb les garanties per protegir els interessos de les persones més pobres i indefenses del país (Ex 22:26; Ez 18:7).

• Gehenna.

  Nom grec per a la vall d’Hinnom, situada al sud i al sud-oest de l’antiga Jerusalem (Jr 7:31). Es va profetitzar que seria un lloc que estaria ple de cossos morts (Jr 7:32; 19:6). No hi ha cap prova que s’hi llancessin animals o humans vius per cremar-los o turmentar-los. Per tant, no pot simbolitzar una regió invisible on les ànimes dels humans són turmentades eternament amb foc literal. Al contrari, Jesús i els seus deixebles van parlar de la Gehenna com a símbol del càstig etern de «la segona mort», és a dir, l’aniquilació o destrucció eterna (Ap 20:14; Mt 5:22; 10:28).

• gran sacerdot.

  A l’època de la Llei mosaica, era el sacerdot més important. Representava el poble davant de Déu i supervisava els altres sacerdots. També se l’anomena «sacerdot principal» (2Cr 26:20; Esd 7:5). Era l’únic que podia entrar al Santíssim, la sala més interior del tabernacle i, temps després, del temple. Només ho feia un dia a l’any, el Dia de l’Expiació. L’expressió gran sacerdot també s’utilitza per a Jesucrist (Lv 16:2, 17; 21:10; Mt 26:3; He 4:14).

• gran tribulació.

  La paraula grega que es tradueix «tribulació» transmet la idea d’angoixa i patiment a causa de la pressió de les circumstàncies. Jesús va parlar d’una «gran tribulació» sense precedents que vindria sobre Jerusalem, però sobretot d’una «gran tribulació» que més tard patiria la humanitat i que estaria relacionada amb la seva futura vinguda gloriosa (Mt 24:21, 29-31). Pau descriu aquesta tribulació com una acció justa de Déu en contra «dels que no coneixen Déu i dels que no obeeixen les bones notícies» de Jesucrist. El capítol 19 d’Apocalipsi presenta Jesús com el líder dels exèrcits celestials contra «la bèstia ferotge, els reis de la terra i els seus exèrcits» (2Te 1:6-8; Ap 19:11-21). També mostra que «una gran multitud» sobreviu a aquesta tribulació (Ap 7:9, 14). Consulta Harmagedon.

• grec.

  Llengua que es parla a Grècia. També fa referència a una persona nascuda a Grècia o a algú que prové d’una família grega. A les Escriptures Gregues Cristianes, aquesta paraula també té un ús més ampli, i s’utilitza per fer referència a tots els no jueus o a aquells que van rebre la influència de l’idioma i la cultura de Grècia (Jl 3:6; Jn 12:20).

• guàrdia pretoriana.

  Grup de soldats romans encarregats de servir com a guardaespatlles de l’emperador romà. Aquesta guàrdia es va convertir en una poderosa força política tant per donar suport a l’emperador com per destronar-lo (Flp 1:13).

• guerà.

  Pes equivalent a 0,57 g. Corresponia a 0,05 sicles (Lv 27:25). Consulta l’ap. B14.

• guittit.

  Terme musical de significat incert. Es creu que ve de la paraula hebrea gat. Hi ha qui pensa que era una melodia associada a cançons relacionades amb la producció de vi, ja que la paraula gat fa referència a un cup (Sl 81:enc).

H

• Hades.

  Paraula d’origen grec que correspon a la paraula hebrea xeol. Es tradueix «Tomba», en majúscula, per especificar que fa referència al lloc simbòlic on descansen els morts. Consulta tomba.

• Harmagedon.

  Prové de l’hebreu Har Meguiddon, que significa ‘muntanya de Meguidó’. Aquesta paraula està relacionada amb «la guerra del gran dia de Déu, el Totpoderós», en la qual els «reis de tota la terra habitada» es reuneixen per lluitar contra Jehovà (Ap 16:14, 16; 19:11-21). Consulta gran tribulació.

• hebreu.

  A la Bíblia, la primera vegada que es fa servir aquesta paraula és per fer referència a Abram (Abraham) i s’utilitza per distingir-lo dels seus veïns amorreus. Després va fer referència als descendents d’Abraham a través del seu net Jacob i a l’idioma que parlaven. Al temps de Jesús, la llengua hebrea havia incorporat moltes expressions aramees i era la llengua que parlaven Crist i els seus deixebles (Gn 14:13; Ex 5:3; Fe 26:14).

• Hermes.

  Déu grec, fill de Zeus. Aquest déu era considerat el missatger dels déus i el déu de l’oratòria. Per això, a Listra, van confondre Pau amb Hermes (Fe 14:12).

•  Herodes.

  Nom de la dinastia que va governar els jueus i que va ser nomenada per Roma. Herodes el Gran va ser famós per reconstruir el temple de Jerusalem i per ordenar la matança de nens per intentar matar Jesús (Mt 2:16; Lc 1:5). Herodes Arquelau i Herodes Antipas, fills d’Herodes el Gran, van ser nomenats per governar parts del territori que havia governat el seu pare (Mt 2:22). Antipas va ser un tetrarca, o governador de la regió, i la gent l’anomenava «rei». Va governar durant els tres anys i mig del ministeri de Jesús, i ho va fer fins al període descrit al capítol 12 de Fets (Mc 6:14-17; Lc 3:1, 19, 20; 13:31, 32; 23:6-15; Fe 4:27; 13:1). Posteriorment, Herodes Agripa I, net d’Herodes el Gran, va ser executat per un àngel de Déu després de governar per poc temps (Fe 12:1-6, 18-23). Llavors, el seu fill, Herodes Agripa II, va pujar al poder i va regnar fins a la revolta jueva contra Roma (Fe 23:35; 25:13, 22-27; 26:1, 2, 19-32).

• higgaion.

  Terme tècnic musical. Al Salm 9:16 pot ser que indiqui un interludi d’arpa de to greu i solemne o una pausa solemne per meditar.

• hin.

  Mesura per a líquids i nom d’un recipient d’aquesta capacitat. Equivalia a 3,67 l. Aquest càlcul es basa en una afirmació de Josep Flavi que va dir que un hin equivalia a dos cous atenencs (Ex 29:40). Consulta l’ap. B14.

• hisop.

  Planta de branques fines i amb fulles que s’utilitzava per esquitxar amb sang o aigua en cerimònies de purificació. Possiblement era Origanum maru o Origanum syriacum. A Joan 19:29, pot fer referència a alguna d’aquestes plantes lligades a una branca o es pot referir a una planta de la varietat de la melca o el sorgo (Sorghum vulgare), ja que aquesta planta té branques prou llargues per haver fet arribar una esponja xopa de vi agre a la boca de Jesús (Ex 12:22; Sl 51:7).

• hómer.

  Mesura per a sòlids que corresponia al cor i que equivalia a 220 l. Es calculava agafant el volum estimat d’un bat com a base (Lv 27:16). Consulta l’ap. B14.

• Horeb; muntanya de l’Horeb.

  Regió muntanyosa que envolta la muntanya del Sinaí. També és un altre nom per a la muntanya del Sinaí (Ex 3:1; Dt 5:2). Consulta l’ap. B3.

I

• ídol; idolatria.

  Un ídol és una imatge, una representació d’alguna cosa, real o imaginària, que la gent utilitza per a l’adoració. La idolatria inclou venerar, adorar, retre culte i estimar un ídol (Sl 115:4; Fe 17:16; 1Co 10:14).

• Iŀlíria.

  Província romana del nord-oest de Grècia. En els seus viatges, Pau va arribar fins a la llunyana Iŀlíria, però no s’especifica si hi va predicar o si només va arribar fins allà (Rm 15:19). Consulta l’ap. B13.

• immoralitat sexual.

  Del grec pornéia, paraula que a les Escriptures fa referència a algunes pràctiques sexuals prohibides per Déu. Inclou l’adulteri, la prostitució, les relacions sexuals entre persones no casades, l’homosexualitat i la bestialitat. Al llibre d’Apocalipsi, s’utilitza en sentit simbòlic quan es parla d’una prostituta religiosa anomenada «Babilònia la Gran» per descriure la relació que aquesta té amb els governants d’aquest món amb l’objectiu d’aconseguir poder i guanys materials (Ap 14:8; 17:2; 18:3; Mt 5:32; Fe 15:29; Ga 5:19). Consulta prostitut; prostituta.

• imposar les mans.

  S’imposaven les mans sobre algú per encarregar-li una feina especial o per escollir-lo perquè rebés una benedicció, un do de l’esperit sant o perquè fos curat. De vegades es posaven les mans sobre els animals abans de sacrificar-los (Ex 29:15; Nm 27:18; Fe 19:6; 1Tm 5:22).

• impur.

  Aquesta paraula pot fer referència a estar brut físicament o a trencar alguna norma moral. Però a la Bíblia, sovint fa referència a coses que no són correctes o pures segons la Llei mosaica (Lv 5:2; 13:45; Mt 10:1; Fe 10:14; Ef 5:5). Consulta net; pur.

• Israel.

  Nom que Déu va donar a Jacob. Va arribar a fer referència a tots els seus descendents com a coŀlectiu en qualsevol moment donat. Als descendents dels 12 fills de Jacob sovint se’ls anomenava els fills d’Israel, la casa d’Israel, el poble d’Israel, els homes d’Israel o els israelites. També s’utilitzava com a nom per fer referència al regne de deu tribus del nord que es va separar del regne del sud. Més tard, es va utilitzar l’expressió «Israel de Déu» per fer referència als cristians ungits (Ga 6:16; Gn 32:28; 2Sa 7:23; Rm 9:6).

 J

• Jacob.

  Un dels fills d’Isaac i Rebeca. Posteriorment, Déu li va donar el nom d’Israel, i va arribar a ser el patriarca del poble d’Israel (també anomenats israelites i, més tard, jueus). Va ser el pare dels 12 fills que, juntament amb els seus descendents, van formar les 12 tribus de la nació d’Israel. El nom Jacob es va seguir utilitzant per parlar de la nació o poble d’Israel (Gn 32:28; Mt 22:32).

• Jedutun.

  Terme de significat incert que apareix als encapçalaments dels Salms 39, 62 i 77. Aquests encapçalaments sembla que són instruccions per interpretar el salm, i pot ser que indiquin un estil o instrument musical. Hi havia un músic levita que es deia Jedutun i, per tant, pot ser que aquest estil o instrument estigués relacionat amb ell o amb els seus fills.

• Jehovà.

  Traducció arrelada en català del tetragrama (les quatre lletres hebrees del nom de Déu). Apareix més de 7.000 vegades en aquesta traducció. Consulta els ap. A4 i A5.

• jou.

  Barra que una persona es posa sobre les espatlles per portar una càrrega penjada a cada extrem, o barra o estructura de fusta que es posa al coll de dos animals de tir (especialment bous) perquè arrosseguin alguna eina de camp o un carro. Els esclaus sovint feien servir jous per portar càrregues pesades, i per això el jou era un símbol d’esclavitud o submissió a una altra persona, així com d’opressió i de patiment. Treure o trencar el jou significava alliberar-se d’un lligam, de l’opressió i de l’explotació (Lv 26:13; Mt 11:29, 30).

• Jubileu.

  Any especial que se celebrava cada 50 anys des que Israel va entrar a la Terra Promesa. Durant el Jubileu la terra no s’havia de cultivar i els esclaus hebreus havien de ser alliberats. Les terres que formaven part d’una herència i que s’havien venut s’havien de tornar. El Jubileu era com si fos un any sencer de festa, un any de llibertat que feia que la nació tornés a la condició que tenia quan Déu la va establir al principi (Lv 25:10).

• Judà.

  Quart fill de Jacob i de la seva dona Lia. En la profecia que va pronunciar just abans de morir, Jacob va predir que de la família de Judà vindria un gran governant que governaria molt de temps. Quan Jesús va néixer com a humà a la terra, va ser descendent de Judà. El nom Judà també va arribar a fer referència a la tribu i, més tard, al regne de Judà. A aquest regne també se’l coneix com regne del sud, i estava format per les tribus de Judà i Benjamí i també en formaven part els sacerdots i levites. Judà ocupava el sud del país, on estaven Jerusalem i el temple (Gn 29:35; 49:10; 1Re 4:20; He 7:14).

• jueu.

  Paraula que s’utilitza per fer referència a algú de la tribu de Judà després de la caiguda del regne de deu tribus d’Israel (2Re 16:6). Després de l’exili a Babilònia, es va utilitzar per fer referència als israelites de les diferents tribus que van tornar a Israel (Esd 4:12). Posteriorment, es va utilitzar arreu del món per diferenciar els israelites de les nacions gentils (Est 3:6). L’apòstol Pau també va utilitzar aquesta paraula en sentit simbòlic quan va explicar que la nacionalitat d’algú no té cap valor dins de la congregació cristiana (Rm 2:28, 29; Ga 3:28).

• jurament.

  Afirmació que es fa per certificar que alguna cosa és certa, o promesa solemne per assegurar que algú farà una cosa o s’abstindrà de fer-la. Normalment és un vot que es fa a algú superior, especialment a Déu. Jehovà va confirmar el seu pacte amb Abraham per mitjà d’un jurament solemne (Gn 14:22; He 6:16, 17).

• justícia.

  A les Escriptures, fa referència a allò que és just d’acord amb la norma de Déu sobre el que està bé i el que està malament (Gn 15:6; Dt 6:25; Pr 11:4; So 2:3; Mt 6:33).

• jutge.

  Home nomenat per Jehovà per salvar el seu poble abans de l’època en què Israel va tenir reis (Jt 2:16).

L

• lepra.

  Malaltia greu de la pell. A les Escriptures, aquest terme engloba més que la malaltia que avui coneixem com a lepra, ja que no només podia afectar els humans, sinó també la roba i les cases (Lv 14:54, 55; Lc 5:12).

• lèpton.

  A l’època de les Escriptures Gregues Cristianes, era la moneda jueva més petita feta de bronze o de coure (Mc 12:42, nota; Lc 21:2, nota). Consulta l’ap. B14.

• Leví; levita.

  Tercer fill de Jacob i de la seva dona Lia. També fa referència a la tribu que  porta el mateix nom. Els tres grups principals dels levites van provenir dels tres fills de Leví. A vegades, la paraula levites fa referència a tota la tribu, però sovint no inclou la família sacerdotal d’Aaron. La tribu de Leví no va rebre una porció de terra a la Terra Promesa, sinó que va rebre 48 ciutats situades dins del territori assignat a les altres tribus (Dt 10:8; 1Cr 6:1; He 7:11).

• Leviatan.

  Animal que normalment es relaciona amb l’aigua. Sembla que és algun tipus d’animal aquàtic. A Job 3:8 i 41:1, sembla que fa referència al cocodril o a algun altre animal aquàtic gran i fort. A Salms 104:26, pot ser que faci referència a un tipus de balena. La resta de vegades s’utilitza en sentit simbòlic i no se sap a quin animal fa referència (Sl 74:14; Is 27:1).

• Líban, serralada del.

  Una de les dues serralades que formen el sistema muntanyós de la regió del Líban. La serralada del Líban està a l’oest i la serralada de l’Antilíban, a l’est. Una vall llarga i fèrtil separa les dues serralades. La serralada del Líban puja gairebé directament de la costa mediterrània i el seu cim més alt fa uns 3.000 m. A l’antiguitat, el Líban estava cobert de cedres majestuosos, que eren molt valorats per les nacions del voltant (Dt 1:7; Sl 29:6; 92:12). Consulta l’ap. B7.

• llac de foc.

  Lloc simbòlic que «crema amb foc i sofre», també descrit com «la segona mort». S’hi llança els pecadors que no es penedeixen, el Diable i, fins i tot, la mort i la Tomba (o l’Hades). Com que el foc no pot afectar un ésser espiritual ni la mort ni l’Hades, és evident que aquest llac de foc és un símbol de destrucció eterna i no de turment etern (Ap 19:20; 20:14, 15; 21:8).

• llagosta.

  Insecte que migra formant grans eixams. Segons la Llei mosaica, es podien menjar perquè eren considerats animals purs. Quan els grans eixams de llagostes s’ho menjaven tot al seu pas i causaven una destrucció massiva eren considerats una plaga (Ex 10:14; Mt 3:4).

• llei.

  Quan va en majúscula, sovint fa referència a la Llei mosaica o als cinc primers llibres de la Bíblia. Quan va en minúscula, pot fer referència a una llei específica de la Llei mosaica o a un principi legal (Nm 15:16; Dt 4:8; Mt 7:12; Ga 3:24).

• Llei de Moisès.

  Llei que Jehovà va donar a Israel per mitjà de Moisès al desert del Sinaí l’any 1513 a. de la n. e Els primers cinc llibres de la Bíblia sovint s’anomenen la Llei (Js 23:6; Lc 24:44).

• llevat.

  Substància que s’afegeix a la massa o als líquids per fer-los fermentar. En especial, porció de massa fermentada que es guarda per fer fermentar una altra massa. A la Bíblia, sovint s’utilitza com a símbol del pecat i la corrupció i també s’utilitza per fer referència a un creixement invisible que s’estén per tot arreu (Ex 12:20; Mt 13:33; Ga 5:9).

• llibert; home lliure.

  Durant la dominació romana, un «home lliure» era algú que havia nascut com a persona lliure i que tenia tots els drets de ciutadania. En canvi, un «llibert» era algú que havia sigut emancipat de l’esclavitud. L’emancipació formal garantia al llibert la ciutadania romana, però no podia ser elegit per a cap càrrec polític. L’emancipació informal alliberava l’individu de l’esclavitud, però no li permetia gaudir de tots els drets civils (1Co 7:22).

• lloc alt sagrat.

  Lloc d’adoració que normalment estava situat a un turó, una muntanya o una plataforma. Tot i que de vegades es van utilitzar per adorar Déu, la majoria de vegades estan relacionats amb l’adoració pagana de déus falsos (Nm 33:52; 1Re 3:2; Jr 19:5).

• lluna nova.

  Primer dia de cada mes del calendari jueu. Era un dia per reunir-se, menjar i oferir sacrificis especials. Posteriorment, es va convertir en una festa nacional important, i aquell dia la gent no treballava (Nm 10:10; 2Cr 8:13; Col 2:16).

• log.

  La mesura per a líquids més petita que hi ha a la Bíblia. Al Talmud es diu que equivalia a una dotzena part de l’hin. Per tant, un log equivaldria a 0,31 l (Lv 14:10). Consulta l’ap. B14.

M

• Macedònia.

  Regió del nord de Grècia que va guanyar importància sota el domini d’Alexandre el Gran i va continuar sent independent fins que els romans la van conquerir. Macedònia era una província romana quan l’apòstol Pau va visitar Europa per primera vegada. Pau va anar a aquesta regió tres vegades (Fe 16:9). Consulta l’ap. B13.

• magistrat.

  Sota el govern de Babilònia, els magistrats eren funcionaris civils que  coneixien la llei i tenien cert grau d’autoritat judicial a les províncies. En les colònies romanes, els magistrats civils eren administradors del govern. Entre les seves responsabilitats hi havia mantenir l’ordre, gestionar les finances, jutjar els que transgredien la llei i ordenar l’execució dels càstigs (Dn 3:2; Fe 16:20).

• mahalat.

  Segurament un terme musical que apareix als encapçalaments dels Salms 53 i 88. Potser està relacionat amb una arrel hebrea que significa ‘debilitar-se’ o ‘posar-se malalt’, i per tant indicaria un to trist i melancòlic, d’acord amb el contingut dels dos salms.

• Malcam.

  Probablement el mateix déu que Mólec, el déu més important dels ammonites (So 1:5). Consulta Mólec.

• maledicció.

  Invocació del mal sobre algú o alguna cosa. Normalment, és una proclamació o predicció d’una cosa dolenta. Quan la fa Déu o una persona autoritzada, té valor profètic i molt de pes (Gn 12:3; Nm 22:12; Ga 3:10). De vegades pot ser un jurament que comporta una maledicció com a càstig en cas de trencar el jurament (Ne 10:29).

• Malvat, el.

  Títol que es dona a Satanàs el Diable, que és un opositor de Déu i va en contra de les seves normes justes (Mt 6:13; 1Jn 5:19).

• mannà.

  Aliment principal dels israelites durant els 40 anys que van estar al desert. Jehovà els el va proporcionar. Cada matí, excepte el dissabte, apareixia miraculosament al terra sota una capa de rosada. Quan els israelites el van veure per primera vegada, van dir: «Què és això?» (en hebreu «man hu?») (Ex 16:13-15, 35). En altres contextos, se l’anomena «cereal del cel» (Sl 78:24), «pa del cel» (Sl 105:40) i «pa dels poderosos» (Sl 78:25). Jesús també es va referir al mannà en sentit simbòlic (Jn 6:49, 50).

• maskil.

  Paraula hebrea de significat incert que apareix als encapçalaments de 13 salms. Possiblement significa ‘poema contemplatiu’. Alguns pensen que el significat d’aquesta paraula pot ser similar al d’una paraula semblant que es tradueix «servir amb saviesa» (2Cr 30:22; Sl 32:enc).

• matrimoni de cunyat.

  Costum segons el qual si un home casat moria sense descendents, el seu germà s’havia de casar amb la viuda perquè pogués tenir descendents i continuar el llinatge del seu germà. La Llei mosaica va incloure aquest costum. També se l’anomena levirat (Gn 38:8; Dt 25:5).

• mede; Mèdia.

  Poble descendent de Madai, el fill de Jàfet. Els medes es van assentar a l’altiplà muntanyós iranià que es va convertir en el país de Mèdia. Els medes es van aliar amb Babilònia per derrotar Assíria. En aquell temps, Pèrsia era una província de Mèdia, però Cir es va rebeŀlar i Mèdia es va unir amb Pèrsia i van formar l’Imperi medopersa, que va derrotar l’Imperi neobabilònic l’any 539 a. de la n. e A la Pentecosta de l’any 33 de la n. e hi havia alguns medes a Jerusalem (Dn 5:28, 31; Fe 2:9). Consulta l’ap. B9.

• mediador.

  Aquell que intercedeix entre dues parts per reconciliar-les. A les Escriptures, Moisès és el mediador del pacte de la Llei, i Jesús, el del nou pacte (Ga 3:19; 1Tm 2:5).

• mèdium.

  Persona que afirma que parla amb els morts (Lv 20:27; Dt 18:10-12; 2Re 21:6).

• Merodac.

  El déu més important de la ciutat de Babilònia. Quan el rei i legislador babiloni Hammurabi va fer que Babilònia fos la capital de l’imperi, Merodac, o Marduk, va guanyar importància, va acabar substituint déus anteriors i es va convertir en el déu més important del panteó babilònic. En èpoques posteriors, es va substituir el nom de Merodac, o Marduk, pel títol Belu, que significa ‘amo’, i se’l va arribar a conèixer com a Bel (Jr 50:2).

• Messies.

  Paraula que prové del terme hebreu que significa ‘ungit’. La paraula equivalent que prové del grec és Crist (Dn 9:25; Jn 1:41).

• miktam.

  Paraula hebrea que apareix als encapçalaments de sis salms (Sl 16, 56-60). Terme tècnic de significat incert que pot estar relacionat amb la paraula inscripció.

• Milcom.

  Déu dels ammonites. Probablement és el mateix déu que Mólec (1Re 11:5, 7). Salomó va construir llocs alts sagrats per a aquest déu fals al final del seu regnat. Consulta Mólec.

• míldiu.

  Malaltia de les plantes produïda per alguns fongs. Es pensa que el míldiu que apareix a la Bíblia és Puccinia graminis (1Re 8:37, nota).

•  milla.

  Mesura de longitud que només apareix una vegada al text original de les Escriptures Gregues Cristianes a Mateu 5:41 i que probablement fa referència a la milla romana que equivalia a 1.479,5 m. Consulta l’ap. B14.

• mina.

  Mesura de pes i unitat monetària. Al llibre d’Ezequiel també se l’anomena «mané». Segons les proves arqueològiques, una mina equivalia a 50 sicles, i un sicle pesava 11,4 g. Per tant, a les Escriptures Hebrees una mina equivalia a 570 g. També és possible que hi hagués una mina reial, com passava amb la colzada. A les Escriptures Gregues Cristianes, una mina equivalia a 100 dracmes i pesava 340 g. Seixanta mines equivalien a un talent (Esd 2:69; Lc 19:13). Consulta l’ap. B14.

• mira.

  Traducció d’una paraula grega que sovint s’utilitza per cridar l’atenció del lector perquè visualitzi l’escena o es fixi en algun detall del relat. També s’utilitza per emfatitzar o introduir una idea nova o sorprenent. A les Escriptures Gregues Cristianes, aquesta paraula grega apareix la majoria de vegades als evangelis de Mateu i Lluc i al llibre d’Apocalipsi. A les Escriptures Hebrees, s’utilitza sovint una expressió similar. En aquesta traducció, aquestes expressions s’han traduït de manera literal en alguns llocs, però sovint s’han utilitzat altres expressions o tècniques per transmetre el mateix efecte.

• miracle; obra poderosa.

  Fet o fenomen que supera tota mena de poder conegut pels humans i que s’atribueix a una font sobrenatural. A la Bíblia, les expressions senyals i coses impressionants de vegades s’utilitzen com a sinònims (Ex 4:21; Fe 4:22; He 2:4).

• mirra.

  Goma resinosa aromàtica obtinguda d’una varietat d’arbustos espinosos o arbres petits del gènere Commiphora. Era un dels ingredients de l’oli sant de la unció. Es feia servir per perfumar la roba i els llits, entre altres coses, i s’afegia a l’oli per fer massatges i a les locions corporals. També s’utilitzava per preparar els cossos abans de l’enterrament (Ex 30:23; Pr 7:17; Jn 19:39).

• Mólec.

  Déu dels ammonites. Possiblement és el mateix Déu que Malcam, Milcom i Moloc. Pot ser que sigui un títol en lloc del nom d’un déu concret. La Llei mosaica deia que qualsevol persona que sacrifiqués els seus fills a Mólec havia de morir (Lv 20:2; Jr 32:35; Fe 7:43).

• Moloc.

  Consulta Mólec.

• mut labén.

  Expressió que apareix a l’encapçalament del Salm 9. Segons la tradició, significa ‘sobre la mort del fill’. Alguns creuen que era el nom o les paraules introductòries d’una melodia coneguda que s’utilitzava per cantar aquest salm.

N

• nard.

  Oli perfumat costós de color vermellós clar que prové de la planta anomenada espicanard (Nardostachys jatamansi). Com que era molt car, el nard se solia barrejar amb olis de menys qualitat i, de vegades, se’n feien imitacions. És destacable que tant Marc com Joan especifiquin que es va vessar «nard autèntic» al cap i als peus de Jesús (Mc 14:3; Jn 12:3).

• Natzarè.

  Nom que rep Jesús pel fet de ser de la ciutat de Natzaret. Probablement està relacionat amb la paraula hebrea que es tradueix «brot» a Isaïes 11:1. Més tard, també es va utilitzar per fer referència als seguidors de Jesús (Mt 2:23; Fe 24:5).

• nazireu.

  Expressió que ve d’una paraula hebrea que significa ‘seleccionat’, ‘separat’ o ‘dedicat’. Hi havia dos tipus de nazireus: els que decidien ser-ho voluntàriament i els que Déu escollia. Tant un home com una dona podien fer un vot especial a Jehovà per viure com a nazireus durant un temps. Els que feien aquest vot de manera voluntària tenien tres restriccions principals: no podien beure alcohol ni menjar res que vingués de la vinya, no es podien tallar el cabell i no podien tocar cap cadàver. Els nazireus que havien sigut escollits per Déu ho eren tota la vida i Jehovà decidia quines normes havien de seguir (Nm 6:2-7; Jt 13:5).

• nefilim.

  Éssers híbrids molt violents. Eren els fills que els àngels materialitzats van tenir amb «les filles dels homes» abans del Diluvi (Gn 6:4).

• nehilot.

  Paraula de significat incert que apareix a l’encapçalament del Salm 5. Alguns creuen que és de la mateixa família que la paraula hebrea halil, que significa ‘flauta’, i que per tant fa referència a un instrument de vent. També podria fer referència a una melodia.

•  net; pur.

  A la Bíblia, aquestes paraules no només fan referència a la neteja física, sinó també a mantenir o recuperar un estat pur i sense taca, sense res que l’embruti o el corrompi en sentit moral o espiritual. A la Llei mosaica, aquestes paraules fan referència a estar net o pur cerimonialment (Lv 10:10; Sl 51:7; Mt 8:2; 1Co 6:11).

• netineu.

  Servent del temple que no era israelita. La paraula hebrea per a netineus, que literalment significa ‘els donats’, indica que havien sigut entregats perquè servissin al temple. Probablement, molts netineus eren descendents dels gabaonites, a qui Josuè «va donar la tasca de recollir llenya i buscar aigua per al poble i per a l’altar de Jehovà» (Js 9:23, 27; 1Cr 9:2; Esd 8:17).

• nissan.

  Nom que va rebre el mes d’abib quan els jueus van tornar de Babilònia. Era el primer mes del calendari sagrat jueu i el setè mes del calendari seglar jueu. Anava des de mitjans de març fins a mitjans d’abril (Ne 2:1). Consulta l’ap. B15.

O

• obra de misericòrdia.

  Ajuda que es donava als que passaven necessitat. A les Escriptures Hebrees, no es mencionen directament, però la Llei donava instruccions específiques als israelites sobre les obligacions que tenien amb els pobres (Mt 6:2, nota).

• ofrena balancejada.

  Quan es presentava una ofrena balancejada, el sacerdot probablement posava les mans sota les mans de la persona que aguantava el sacrifici i les balancejava «cap endavant i cap enrere». També podia ser que fos el sacerdot mateix qui balancegés l’ofrena. Aquesta acció representava que es presentaven els sacrificis a Jehovà (Lv 7:30).

• ofrena cremada.

  Sacrifici animal que es cremava sobre l’altar i s’oferia sencer a Déu. Qui feia l’ofrena no es quedava cap part de l’animal, que podia ser un toro, una ovella mascle, un boc, una tórtora o un colom jove (Ex 29:18; Lv 6:9).

• ofrena d’agraïment.

  Ofrena de pau que es feia per alabar Déu per tot el que dona i pel seu amor lleial. Es menjava la carn del sacrifici tant amb pa sense llevat com amb pa amb llevat. La carn de l’animal s’havia de menjar aquell mateix dia (2Cr 29:31).

• ofrena de pau.

  Sacrifici que es presentava a Jehovà per demanar-li estar en pau amb ell. D’aquest sacrifici en menjaven tant qui l’oferia i la seva família com el sacerdot que presentava el sacrifici i els sacerdots que estaven de servei. Jehovà, per dir-ho així, rebia l’aroma agradable del greix que es cremava i també la sang, que representa la vida. Era com si els sacerdots i els que presentaven l’ofrena s’asseguessin a menjar amb Jehovà, i això significava que estaven en pau (Lv 7:29, 32; Dt 27:7).

• ofrena de vot.

  Ofrena voluntària que es feia juntament amb alguns vots (Lv 23:38; 1Sa 1:21).

• ofrena líquida.

  Ofrena de vi que es vessava sobre l’altar i que es presentava juntament amb la majoria d’altres ofrenes. Pau la va utilitzar en sentit figurat per expressar el seu desig d’utilitzar totes les seves forces per ajudar els seus companys cristians (Nm 15:5, 7; Flp 2:17).

• ofrena pel pecat.

  Sacrifici que s’oferia pels pecats involuntaris comesos per la debilitat de la carn imperfecta. Es podien oferir diversos animals, des d’un toro fins a coloms, segons la situació i les circumstàncies de la persona que havia d’expiar els pecats (Lv 4:27, 29; He 10:8).

• ofrena per la culpa.

  Sacrifici que una persona feia pels seus propis pecats. Era una mica diferent de les altres ofrenes pel pecat. A l’oferir-la, el pecador penedit reconeixia que havia pecat contra Déu o que havia privat algú dels drets que tenia segons el pacte de la Llei, o bé demanava tornar a gaudir dels drets que havia perdut per haver pecat i que se li reduís el càstig (Lv 7:37; 19:22; Is 53:10).

• olíban.

  Goma resinosa (saba seca) que s’obté dels arbres i arbustos d’algunes espècies del gènere Boswellia. Quan es crema, allibera una fragància dolça. Era un ingredient de l’encens sant que s’utilitzava al tabernacle i al temple. També s’utilitzava juntament amb les ofrenes de gra i es posava sobre cada pila del pa de la presència dins del Sant (Ex 30:34-36; Lv 2:1; 24:7; Mt 2:11).

• ómer.

  Mesura per a sòlids que equivalia a la desena part d’un efà, és a dir, 2,2 l (Ex 16:16, 18). Consulta l’ap. B14.

• ònix.

  Pedra semipreciosa. Varietat dura de l’àgata o tipus de calcedònia amb ratlles de  colors. Alterna capes blanques amb capes negres, marrons, vermelles, grises o verdes. L’ònix es va fer servir per al vestit especial del gran sacerdot (Ex 28:9, 12; 1Cr 29:2; Jb 28:16).

• ordit.

  En un teler, grup de fils que van de llarg a llarg d’una tela. Els fils que s’entrellacen i s’encreuen amb els fils de l’ordit són la trama (Jt 16:13).

P

• pa de la presència.

  Dotze pans que es coŀlocaven en dues piles de sis pans sobre la taula que hi havia al Sant del tabernacle i del temple per oferir-los a Déu. També s’anomenen «pans apilats» i «pans de l’ofrena». Cada dissabte, aquests pans se substituïen per uns de nous. Normalment, només els sacerdots menjaven el pa que es treia de la taula (2Cr 2:4; Mt 12:4; Ex 25:30; Lv 24:5-9; He 9:2). Consulta l’ap. B5.

• pacte.

  Acord formal o contracte entre Déu i els humans o només entre persones per fer alguna cosa o abstenir-se de fer-la. A vegades, només una de les parts havia de complir amb les condicions (un pacte unilateral, que bàsicament era una promesa). En altres ocasions, les dues parts havien de complir amb les condicions (un pacte bilateral). A part dels pactes que Déu va fer amb els humans, la Bíblia també parla de pactes entre homes, tribus, nacions i grups de persones. Entre els pactes que han tingut més repercussió, hi ha els que Déu va fer amb Abraham, David, la nació d’Israel (el pacte de la Llei) i l’Israel de Déu (el nou pacte) (Gn 9:11; 15:18; 21:27; Ex 24:7; 2Cr 21:7).

• pal.

  Peça vertical de fusta a la qual s’hi fixava una víctima. Algunes nacions l’utilitzaven per a les execucions o per exposar un cadàver per humiliar-lo públicament o perquè servís d’advertència als altres. Els assiris, coneguts per ser uns guerrers ferotges, empalaven els cossos dels captius travessant-los amb pals afilats que introduïen per l’abdomen fins a la caixa toràcica. En la llei jueva, s’utilitzaven la lapidació i altres mètodes per matar els culpables de pecats tan terribles com la blasfèmia o la idolatria i després es penjaven els seus cadàvers en pals o arbres perquè servís d’advertència a altres persones (Dt 21:22, 23; 2Sa 21:6, 9). A vegades, els romans senzillament lligaven la víctima a un pal, i així la víctima vivia alguns dies més abans de morir de dolor, set, gana o insolació. En altres casos, com ara en l’execució de Jesús, clavaven les mans i els peus de l’acusat al pal (Lc 24:20; Jn 19:14-16; 20:25; Fe 2:23, 36). Consulta pal de turment.

• pal de turment.

  Traducció de la paraula grega staurós, que fa referència a un pal vertical, com el que es va utilitzar en l’execució de Jesús. No hi ha cap prova que indiqui que la paraula grega signifiqués ‘creu’, un símbol religiós utilitzat pels pagans molts segles abans de Crist. L’expressió «pal de turment» transmet tot el significat de la paraula original, ja que la paraula staurós també s’utilitza per parlar del turment, el patiment i la vergonya que patirien els seguidors de Jesús (Mt 16:24; He 12:2). Consulta pal.

• pal sagrat.

  La paraula hebrea aixerà fa referència a 1) un pal sagrat que representa Aixerà, una deessa cananea de la fertilitat, o 2) una imatge d’aquesta deessa. Sembla que eren pals verticals fets, al menys en part, de fusta. També pot ser que fossin pals que no havien estat tallats o fins i tot arbres (Dt 16:21; Jt 6:26; 1Re 15:13).

• palla.

  Tija o pellofa que se separa de la part comestible del gra quan el baten i el venten. La palla s’utilitza com a símbol de coses indesitjables i sense valor (Sl 1:4; Mt 3:12).

• pam.

  Mesura de longitud que aproximadament equivalia a la distància entre la punta del dit gros i la punta del dit petit amb la mà oberta. Si s’agafa la colzada de 44,5 cm com a base, un pam mesuraria uns 22,2 cm (Ex 28:16; 1Sa 17:4). Consulta l’ap. B14.

• pans de l’ofrena.

  Consulta pa de la presència.

• papir.

  Planta aquàtica semblant al jonc que s’utilitzava per fer cistells, recipients i barques. També es feia servir per fer un material d’escriptura semblant al paper que es va utilitzar en molts rotlles (Ex 2:3).

• paradís.

  Parc bonic o jardí semblant a un parc. El primer paradís va ser l’Edèn, i el va fer Jehovà per a la primera parella humana. Quan Jesús estava al pal de turment i parlava amb un dels delinqüents que hi havia  al seu costat, va dir que la terra es convertiria en un paradís. A 2 Corintis 12:4, sembla que es fa referència a un paradís futur, i a Apocalipsi 2:7, a un paradís celestial (Ct 4:13; Lc 23:43).

• part final del sistema.

  Període de temps que precedeix la fi del sistema, o situació mundial, dominat per Satanàs. Aquest període és simultani a la presència de Crist. Seguint les ordres de Jesús, els àngels «separaran els malvats dels justos» i els destruiran (Mt 13:40-42, 49). Els deixebles de Jesús volien saber quan arribaria «la part final del sistema» (Mt 24:3). Abans de tornar al cel, Jesús va prometre als seus seguidors que estaria amb ells fins a aquell temps (Mt 28:20).

• partidari d’Herodes.

  Membre d’un grup de nacionalistes, també coneguts com a herodians, que donaven suport als objectius polítics dels Herodes durant la seva governació sota els romans. Probablement alguns dels saduceus pertanyien a aquest grup. Els herodians es van unir amb els fariseus per anar en contra de Jesús (Mc 3:6).

• Pasqua.

  Festa anual que se celebrava el dia 14 d’abib (després anomenat nissan) per commemorar l’alliberament dels israelites d’Egipte. Per celebrar-la, mataven i rostien un corder o un cabrit, que es menjava amb herbes amargues i pa sense llevat (Ex 12:27; Jn 6:4; 1Co 5:7).

• pati.

  Àrea tancada i descoberta que envoltava el tabernacle. Temps després, una de les zones emmurallades a l’aire lliure que hi havia al voltant de l’edifici principal del temple. L’altar de les ofrenes cremades estava situat al pati del tabernacle i al pati interior del temple. (Consulta els ap. B5, B8 i B11.) La Bíblia també parla dels patis de les cases i dels palaus (Ex 8:13; 27:9; 1Re 7:12; Est 4:11; Mt 26:3).

• pectoral.

  Peça de roba doblegada per la meitat que formava una butxaca i que tenia pedres precioses. El gran sacerdot el portava a sobre del cor quan entrava al Sant. Se l’anomenava «pectoral del judici» perquè a dins hi havia l’Urim i el Tummim, que s’utilitzaven per conèixer els judicis de Jehovà (Ex 28:15-30). Consulta l’ap. B5.

• pedra angular.

  Pedra que es posava a l’angle o cantonada d’un edifici, on es trobaven dues parets. Era essencial perquè aquestes es mantinguessin unides. La pedra angular més important era la pedra angular de fonament, i per a la construcció d’edificis públics i de les muralles de les ciutats se n’escollia una d’especialment forta. Aquesta expressió s’utilitza en sentit simbòlic per parlar dels fonaments de la terra, i també es diu que Jesús és la «pedra angular de fonament» de la congregació cristiana, que es compara a una casa espiritual (Ef 2:20; Jb 38:6).

• pedra de molí.

  Pedra rodona que es coŀlocava sobre una pedra similar i que s’utilitzava per moldre el gra i fer farina. Al centre de la pedra inferior s’hi coŀlocava un pal que feia la funció de pivot per a la pedra superior. En temps bíblics, a la majoria de les cases les dones feien servir molins de mà. Com que la ració diària de pa d’una família depenia de fer servir el molí de mà, la Llei mosaica prohibia que algú agafés com a penyora el molí de mà o la pedra superior del molí. Hi havia molins més grans de disseny similar que els animals feien girar (Dt 24:6; Mc 9:42).

• penediment.

  En sentit bíblic s’utilitza per fer referència a un canvi de manera de pensar acompanyat de remordiment sincer per la manera de viure anterior, per males accions o per no haver fet el que s’havia de fer. El penediment verdader produeix bons resultats, és a dir, un canvi en la manera de fer les coses (Mt 3:8; Fe 3:19; 2Pe 3:9).

• Pentecosta.

  Segona de les tres festes principals que tots els homes jueus havien d’anar a celebrar a Jerusalem. Pentecosta significa ‘cinquantè (dia)’, i és el nom que s’utilitza a les Escriptures Gregues Cristianes per fer referència al que les Escriptures Hebrees anomenen Festa de la Sega o Festa de les Setmanes. Se celebrava el cinquantè dia a comptar del 16 de nissan (Ex 23:16; 34:22; Fe 2:1).

• pergamí.

  Pell d’ovella, de cabra o de vedell que es preparava per escriure-hi. El pergamí durava més temps que el papir i es va utilitzar per escriure rotlles de la Bíblia. Els pergamins que Pau va demanar a Timoteu possiblement eren porcions de les Escriptures Hebrees. Alguns dels manuscrits de la mar Morta es van escriure en pergamí (2Tm 4:13).

• persa; Pèrsia.

  Poble i país que normalment es mencionen juntament amb els medes,  amb els quals possiblement estaven emparentats. Al principi de la seva història, els perses només ocupaven el sud-oest de l’altiplà iranià. Cir el Gran (que segons alguns historiadors de l’antiguitat era fill d’un pare persa i d’una mare meda) va aconseguir que els perses dominessin els medes, encara que l’imperi va seguir sent dual. Cir va conquerir l’Imperi babilònic el 539 a. de la n. e i va permetre als jueus exiliats que tornessin a la seva terra. El territori de l’Imperi persa s’estenia des del riu Indus a l’est fins al mar Egeu a l’oest. Els jueus van estar sota el domini persa fins que, l’any 331 a. de la n. e, Alexandre el Gran va derrotar els perses. Daniel va profetitzar sobre l’Imperi persa per mitjà d’una visió, i també se’n parla als llibres d’Esdres, Nehemies i Ester (Esd 1:1; Dn 5:28; 8:20). Consulta l’ap. B9.

• pim.

  Mesura de pes i també preu que els filisteus cobraven per esmolar eines de metall. Alguns pesos de pedra que s’han trobat a excavacions arqueològiques a Israel porten les consonants de la paraula pim en hebreu antic. El pes mig d’aquests pesos és de 7,8 g, que equival aproximadament a dos terços d’un sicle (1Sa 13:20, 21).

• pinça.

  Eina feta d’or que s’utilitzava al tabernacle i al temple per apagar la metxa dels llums (Ex 37:23).

• pornéia.

  Consulta immoralitat sexual.

• prefecte.

  Funcionari del govern babilònic de rang inferior a sàtrapa. A la Bíblia, els savis de la cort de Babilònia estaven sota les ordres dels prefectes. També es menciona els prefectes sota el regnat de Darius el Mede (Dn 2:48; 6:7).

• preparació.

  Nom que rebia el dia anterior al dissabte en què els jueus feien els preparatius necessaris per al dissabte. El dia de la preparació s’acabava a la posta de sol del dia que ara es coneix com divendres, i en aquell moment començava el dissabte. Els jueus comptaven els dies de vespre a vespre (Mc 15:42; Lc 23:54).

• presciència.

  Traducció de la paraula grega prógnōsis (que ve de pró, que significa ‘abans’, i gnṓsis, que significa ‘coneixement’) (Fe 2:23; 1Pe 1:2). Fa referència a conèixer una cosa abans que passi o existeixi. A la Bíblia, es relaciona principalment amb Jehovà, el Creador, i amb els seus propòsits.

• presència.

  En alguns contextos de les Escriptures Gregues Cristianes, aquesta paraula descriu la presència reial de Jesucrist des del moment en què, de manera invisible, se’l corona com a Rei Messiànic i durant els últims dies d’aquest sistema. La presència de Crist no només fa referència a una vinguda seguida d’una marxa immediata, sinó que comprèn un període de temps concret (Mt 24:3).

• primícies.

  Primers fruits d’una collita o primers productes de qualsevol cosa. Jehovà manava als israelites que li oferissin les seves primícies, tant el primer fill d’un home o d’un animal com els primers fruits de la terra. Com a nació, Israel oferia les seves primícies a Déu a la Festa dels Pans sense Llevat i a la Pentecosta. La paraula primícies també s’utilitza en sentit simbòlic per fer referència a Crist i als seus seguidors ungits (Nm 15:21; Pr 3:9, nota; 1Co 15:23; Ap 14:4).

• primogènit.

  Principalment fa referència al primer fill mascle d’un pare, i no al primer fill d’una mare. En temps bíblics, el fill primogènit tenia una posició d’honor a la família i rebia la responsabilitat de dirigir-la quan el pare moria. Aquesta paraula també fa referència al primer fill mascle dels animals (Gn 25:33; Ex 11:5; 13:12; Col 1:15).

• procònsol.

  Governador principal d’una província administrada pel senat romà. Tenia poder judicial i militar i, tot i que estava sota la supervisió del senat, era la màxima autoritat de la província (Fe 13:7; 18:12).

• profecia.

  Missatge inspirat, que pot ser tant la revelació com la proclamació de la voluntat divina. També pot ser una ensenyança moral inspirada, la declaració d’un manament o judici diví o l’anunci d’un esdeveniment futur (Ez 37:9, 10; Dn 9:24; Mt 13:14; 2Pe 1:20, 21).

• profeta.

  Persona que dona a conèixer els propòsits de Déu. Els profetes eren portaveus de Déu, i no només transmetien prediccions, sinó també les ensenyances, els manaments i els judicis de Jehovà (Am 3:7; 2Pe 1:21).

• prosèlit.

  Persona que s’ha convertit a una altra religió. A les Escriptures, fa referència a algú que s’ha convertit al judaisme. Per als homes, implicava circumcidar-se (Mt 23:15, nota; Fe 13:43).

•  prostitut; prostituta.

  Persona que té relacions sexuals fora del matrimoni, especialment a canvi de diners. La paraula original grega pórnē prové d’una arrel que vol dir ‘vendre’. La Llei mosaica condemnava la prostitució, i els diners que es guanyaven amb la prostitució no s’acceptaven com a donació per al santuari de Jehovà, encara que entre els pagans era costum utilitzar la prostitució com a font d’ingressos (Dt 23:17, 18; 1Re 14:24). La Bíblia també utilitza aquesta paraula en sentit simbòlic per fer referència a persones, nacions o organitzacions que, tot i que afirmen adorar Déu, participen en algun tipus d’idolatria. Per exemple, el llibre d’Apocalipsi descriu una organització religiosa anomenada «Babilònia la Gran» com una prostituta perquè té tractes amb els governants d’aquest món per aconseguir poder i riqueses (Ap 17:1-5; 18:3; 1Cr 5:25).

• proverbi.

  Dita sàvia o narració curta que ensenya una lliçó o explica una veritat profunda en molt poques paraules. Alguns proverbis bíblics poden ser dites difícils d’entendre o enigmes. Els proverbis utilitzen llenguatge expressiu, sovint metafòric, per transmetre una veritat. Algunes dites es van convertir en expressions que es feien servir per burlar-se d’algunes persones o menysprear-les (Ec 12:9; 2Pe 2:22).

• Purim.

  Festa anual que se celebrava el 14 i 15 d’adar per commemorar la salvació del poble jueu en els dies de la reina Ester. La paraula purim, que no és d’origen hebreu, significa ‘sorts’. La Festa del Purim, o Festa de les Sorts, es va dir així perquè Aman va tirar les sorts, el pur, per escollir el dia en què duria a terme l’exterminació dels jueus (Est 3:7; 9:26).

Q

• Quemoix.

  Déu principal dels moabites (1Re 11:33).

• querubí.

  Àngel d’alt rang que té assignades tasques especials. Els querubins són diferents dels serafins (Gn 3:24; Ex 25:20; Is 37:16; He 9:5).

• quisleu.

  Nom del novè mes del calendari sagrat jueu i del tercer mes del calendari seglar jueu després de l’exili a Babilònia. Anava des de mitjans de novembre fins a mitjans de desembre (Ne 1:1; Za 7:1). Consulta l’ap. B15.

R

• Rahab.

  Expressió que s’utilitza de manera simbòlica als llibres de Job, Salms i Isaïes (no s’ha de confondre amb Rahab, la dona que apareix al llibre de Josuè). El context del llibre de Job indica que fa referència a un monstre marí. En altres contextos aquest monstre marí representa Egipte (Jb 9:13; Sl 87:4; Is 30:7; 51:9, 10).

• recomprador.

  Persona que tenia el dret o l’obligació de rescatar o recomprar un parent proper de l’esclavitud o de recomprar les propietats o l’herència d’un parent proper (Lv 25:25-27, 47-54). Aquest terme també està relacionat amb el costum de casar-se amb la viuda d’un parent proper perquè aquest tingués descendents (Rt 4:7-10).

• reconciliació.

  Consulta expiació.

• Regne de Déu.

  Expressió que s’utilitza especialment per fer referència a la sobirania de Déu representada pel govern reial del seu Fill, Jesucrist (Mt 12:28; Lc 4:43; 1Co 15:50).

• Reina del Cel.

  Títol d’una deessa que adoraven els israelites apòstates dels dies de Jeremies. Alguns pensen que fa referència a la deessa babilònica Ixtar (Astarte). Temps abans, el nom de la seva equivalent sumèria era Inanna, que significa ‘reina del cel’. A més d’estar relacionada amb el cel, també era una deessa de la fertilitat. A Astarte també se li diu «Senyora del Cel» en una inscripció egípcia (Jr 44:19).

• rescat.

  Preu que es pagava per alliberar algú del captiveri, d’un càstig, d’un patiment, del pecat o fins i tot d’una obligació. No sempre es pagava amb diners (Is 43:3). Hi havia diverses situacions en què s’exigia un rescat. Per exemple, a Israel, tots els nois primogènits o animals mascles primogènits pertanyien a Jehovà, i calia un rescat o preu de rescat per alliberar-los de ser utilitzats exclusivament en el servei a Jehovà (Nm 3:45, 46; 18:15, 16). Quan un toro perillós que no estava sota vigilància matava algú, a l’amo del toro se l’obligava a pagar un rescat per quedar lliure de la sentència de mort exigida (Ex 21:29, 30). Ara bé, no s’acceptava cap rescat per un homicida voluntari (Nm 35:31). A la Bíblia, el rescat més important és el rescat que Crist va pagar al donar la seva vida com a sacrifici per alliberar els humans obedients del  pecat i la mort (Sl 49:7, 8; Mt 20:28; Ef 1:7).

• resurrecció.

  Tornar a la vida. La paraula grega anástasis literalment significa ‘aixecar-se’ o ‘posar-se dret’. La Bíblia menciona nou resurreccions, inclosa la resurrecció de Jesús per part de Jehovà. Encara que Elies, Eliseu, Jesús, Pere i Pau van ressuscitar persones, aquests miracles s’atribueixen clarament al poder de Déu. La resurrecció dels «justos» i dels «injustos» a la terra és essencial per al propòsit de Déu (Fe 24:15). La Bíblia també parla d’una resurrecció celestial, anomenada «la resurrecció d’entre els morts que passarà abans» o «la primera resurrecció», que té a veure amb els germans de Jesús ungits amb esperit (Flp 3:11; Ap 20:5, 6; Jn 5:28, 29; 11:25).

• roba de sac.

  Roba rugosa utilitzada per fer sacs o bosses com els que es feien servir per guardar gra. Normalment es teixia amb pèl fosc de cabra i era la roba que tradicionalment es portava per al dol (Gn 37:34; Lc 10:13).

• rotlle.

  Full llarg fet de pergamí o de papir, escrit per una cara, que sovint s’enrotllava al voltant d’un pal. Les Escriptures es van escriure i copiar en rotlles, que era la forma més estesa d’escriure en aquella època (Jr 36:4, 18, 23; Lc 4:17-20; 2Tm 4:13).

S

• sacerdot.

  Representant oficial de Déu davant del poble. Els sacerdots ensenyaven al poble sobre Déu i les seves lleis, i el representaven davant de Déu, oferien sacrificis i intercedien i feien súpliques pel poble. Abans de la Llei mosaica, el cap de família era el sacerdot de la seva pròpia família. Sota la Llei mosaica, els sacerdots eren els homes de la família d’Aaron, que eren de la tribu de Leví. Els altres levites eren els seus ajudants. Quan es va establir el nou pacte, l’Israel espiritual es va convertir en una nació de sacerdots, amb Jesucrist com a Gran Sacerdot (Ex 28:41; He 9:24; Ap 5:10).

• sacerdot principal.

  A les Escriptures Hebrees, aquesta expressió s’utilitza com a sinònim de gran sacerdot. A les Escriptures Gregues Cristianes, l’expressió sacerdots principals sembla que fa referència als sacerdots més importants, i incloïa tots els grans sacerdots que havien sigut destituïts i possiblement els caps dels 24 grups sacerdotals (2Cr 26:20; Esd 7:5; Mt 2:4; Mc 8:31).

• sacrifici.

  Ofrena que es presenta a Déu per demostrar agraïment, per reconèixer la culpa o per tornar a tenir una bona relació amb ell. Des del temps d’Abel, els humans oferien diversos sacrificis voluntaris, inclosos sacrificis d’animals, fins que el pacte de la Llei mosaica va exigir fer sacrificis. Després que Jesús va donar la seva vida com a sacrifici perfecte, ja no es necessitaven sacrificis d’animals, tot i que els cristians continuen oferint sacrificis espirituals a Déu (Gn 4:4; He 13:15, 16; 1Jn 4:10).

• saduceu.

  Membre d’una prominent secta religiosa del judaisme formada per aristòcrates adinerats i sacerdots que tenien molta autoritat sobre les activitats del temple. Els saduceus rebutjaven la gran quantitat de tradicions orals que seguien els fariseus i algunes de les seves creences. No creien ni en la resurrecció ni en els àngels. Eren opositors de Jesús (Mt 16:1; Fe 23:8).

• salm.

  Cançó d’alabança a Déu. S’acompanyaven amb música i es cantaven com a part de l’adoració a Jehovà, per exemple, en actes públics d’adoració al temple de Jerusalem (Lc 20:42; Fe 13:33; Jm 5:13).

• Samària.

  Capital del regne de deu tribus del nord durant uns 200 anys, i nom amb què es coneixia tot el seu territori. La ciutat estava construïda en una muntanya que tenia el mateix nom. A l’època de Jesús, Samària era la regió que estava situada entre Galilea, que estava al nord, i Judea, que estava al sud. En general, Jesús va evitar predicar a Samària en els seus viatges, tot i que en alguna ocasió va passar per aquesta regió i va parlar als seus habitants. Pere va fer servir la segona clau del Regne quan els samaritans van rebre l’esperit sant (1Re 16:24; Jn 4:7; Fe 8:14). Consulta l’ap. B10.

• samarità.

  Paraula que inicialment feia referència als israelites del regne de deu tribus del nord, però que també va arribar a incloure els estrangers que els assiris van portar a Samària després de conquerir-la l’any 740 a. de la n. e A l’època de Jesús, ja no tenia connotacions racials o polítiques. En general, s’utilitzava per referir-se als que eren d’una secta religiosa que hi  havia a prop de les antigues Siquem i Samària. Algunes de les creences dels seguidors d’aquesta secta eren molt diferents de les creences del judaisme (Jn 8:48).

• Sanedrí.

  Tribunal suprem jueu situat a Jerusalem. A l’època de Jesús, estava format per 71 membres, que incloïen el gran sacerdot, altres que havien ocupat aquest càrrec, membres de les famílies dels grans sacerdots, ancians del poble, caps de tribu, caps de famílies i escribes (Mc 15:1; Fe 5:34; 23:1, 6).

• sant; santedat.

  Qualitat inherent de Jehovà; estat de puresa moral i santedat absolutes (Ex 28:36; 1Sa 2:2; Pr 9:10; Is 6:3). Quan fa referència a humans (Ex 19:6; 2Re 4:9), a animals (Nm 18:17), a coses (Ex 28:38; 30:25; Lv 27:14), a llocs (Ex 3:5; Is 27:13), a períodes de temps (Ex 16:23; Lv 25:12) i a activitats (Ex 36:4), la paraula original hebrea transmet la idea d’estar separat o santificat per al Déu sant, és a dir, dedicat al servei de Jehovà. A les Escriptures Gregues Cristianes, les paraules que es tradueixen «sant» i «santedat» també indiquen estar separat per a Déu. També s’utilitzen per referir-se al comportament pur d’una persona (Mc 6:20; 2Co 7:1; 1Pe 1:15, 16).

• Sant, el.

  Primer compartiment del tabernacle i del temple. Era el compartiment més gran i era diferent del compartiment més interior, el Santíssim. Al Sant del tabernacle hi havia el canelobre d’or, l’altar d’or de l’encens, la taula del pa de la presència i els utensilis d’or. Al Sant del temple hi havia l’altar d’or, els deu canelobres d’or i les deu taules del pa de la presència (Ex 26:33; He 9:2). Consulta els ap. B5 i B8.

• Santíssim, el.

  La sala més interior del tabernacle i del temple, on es guardava l’arca del pacte. També s’anomena el Sant dels Sants. Segons la Llei mosaica, l’única persona que podia entrar al Santíssim era el gran sacerdot, i només ho podia fer un dia a l’any, el Dia de l’Expiació (Ex 26:33; Lv 16:2, 17; 1Re 6:16; He 9:3).

• santuari.

  En general designa un lloc dedicat a l’adoració, un lloc sant, però més habitualment s’utilitza per designar el tabernacle o el temple de Jerusalem. També es fa servir per referir-se al lloc celestial on viu Déu (Ex 25:8, 9; 2Re 10:25; 1Cr 28:10; Ap 11:19).

• Satanàs.

  Paraula hebrea que significa ‘opositor’. Quan en els idiomes originals s’utilitza amb l’article definit, fa referència a Satanàs el Diable, el principal adversari de Déu (Jb 1:6; Mt 4:10; Ap 12:9).

• sàtrapa.

  Als imperis babilònic i persa, virrei o governador d’una província. Els sàtrapes eren nomenats pel rei i eren l’autoritat principal de la província (Esd 8:36; Dn 6:1).

• seà.

  Mesura per a sòlids. Agafant com a base el volum estimat d’un bat (mesura per a líquids), un seà equivalia a 7,33 l (2Re 7:1). Consulta l’ap. B14.

• secret sagrat.

  Un aspecte del propòsit de Déu que prové d’ell mateix. Està amagat fins al temps que ell considera oportú i només el revela a aquells a qui ell escull (Mc 4:11; Col 1:26).

• secta.

  Conjunt de persones que s’aferren a una doctrina o a un líder i que tenen les seves pròpies creences. Aquesta paraula s’utilitza per designar les dues branques del judaisme més prominents: els fariseus i els saduceus. Els que no eren cristians també utilitzaven les expressions «secta» o «la secta dels natzarens» per referir-se al cristianisme, possiblement perquè ho veien com una separació del judaisme. Amb el temps, es van desenvolupar sectes dins de la congregació cristiana. El llibre d’Apocalipsi menciona específicament «la secta de Nicolau» (Fe 5:17; 15:5; 24:5; 28:22; Ap 2:6; 2Pe 2:1).

• segell.

  Objecte que s’utilitzava per fer una estampació, sovint sobre fang o cera, que indicava pertinença, autenticitat o acord. Els segells de l’antiguitat consistien en unes peces de material dur (pedra, marfil o fusta) que tenien lletres o símbols gravats al revés. S’utilitza de manera simbòlica per referir-se a allò que ha estat segellat com a autèntic, com a marca de possessió o com a una cosa secreta o amagada (Ex 28:11; Ne 9:38; Ap 5:1; 9:4).

• sèlah.

  Terme tècnic musical o de recitació que apareix als llibres de Salms i Habacuc. És possible que marqués una pausa en el cant, en la música o en tots dos perquè es medités en silenci o per destacar el sentiment que s’acabava d’expressar. La Septuaginta utilitza la paraula diápsalma, que vol dir ‘interludi musical’ (Sl 3:4; Ha 3:3).

• senyal.

  Objecte, acció, situació o fenomen poc habitual amb un significat especial  i que serveix per indicar una altra cosa, present o futura (Gn 9:12, 13; 2Re 20:9; Mt 24:3; Ap 1:1).

• senyal sant de dedicació.

  Plaqueta brillant d’or pur que el gran sacerdot portava a la part de davant del turbant. Hi havia gravada en hebreu la frase: «La santedat és de Jehovà» (Ex 39:30). Consulta l’ap. B5.

• serafí.

  Els serafins són criatures espirituals que estan al voltant del tron de Jehovà. La paraula hebrea serafim significa ‘els que cremen’ (Is 6:2, 6).

• servei sagrat.

  Ministeri o treball sagrat que està directament relacionat amb l’adoració a Déu (Rm 12:1; Ap 7:15).

• servent ministerial.

  Traducció de la paraula grega diákonos, que sovint també es tradueix com a «ministre» o «servent». L’expressió servent ministerial fa referència a algú que serveix com a ajudant del consell d’ancians de la congregació. Per ser servent ministerial, s’han de complir certs requisits bíblics (1Tm 3:8-10, 12).

• sicle.

  Mesura de pes i unitat monetària bàsiques dels hebreus. El seu pes equivalia a 11,4 g. És possible que l’expressió «el sicle oficial del lloc sant» s’utilitzés per destacar la importància que el pes havia de ser exacte o per indicar que havia de ser igual que un pes estàndard que es guardava al tabernacle. Pot ser que hi hagués un sicle reial diferent del sicle comú o que hi hagués un pes estàndard que es guardava al palau reial (Ex 30:13).

• sinagoga.

  Paraula que significa ‘reunió’ o ‘assemblea’, però que en la majoria de relats fa referència a l’edifici o al lloc on els jueus es reunien per llegir les Escriptures, rebre instrucció, predicar i orar. A l’època de Jesús, cada poble d’Israel de certa grandària tenia una sinagoga, i les ciutats més grans en tenien més d’una (Lc 4:16; Fe 13:14, 15).

• Sió; muntanya de Sió.

  Nom que va rebre la ciutat de Jebús, una ciutat fortificada jebusea situada al turó sud-est de Jerusalem. Després que David la conquerís, hi va construir la seva residència reial i es va arribar a conèixer com «la Ciutat de David» (2Sa 5:7, 9). Sió va arribar a ser una muntanya especialment santa per a Jehovà quan David hi va fer portar l’Arca. Més tard, el nom va incloure la zona del temple de la muntanya de Morià i, de vegades, també incloïa tota la ciutat de Jerusalem. A les Escriptures Gregues Cristianes, sovint s’utilitza en sentit simbòlic (Sl 2:6; 1Pe 2:6; Ap 14:1).

• siri; Síria.

  Consulta Aram.

• Sirte.

  Dos grans golfs de la costa de Líbia, al nord d’Àfrica. Eren poc profunds, i els antics mariners els temien pels seus traïdors bancs de sorra, que canviaven constantment de lloc a causa de les marees (Fe 27:17). Consulta l’ap. B13.

• sistema.

  Traducció de la paraula grega aiṓn quan aquesta paraula fa referència a la situació mundial o a les característiques especials que distingeixen un cert període de temps, una època o una era concretes. Quan la Bíblia parla d’«aquest sistema» fa referència a la situació del món en un moment concret i a la manera de viure que hi predomina (2Tm 4:10). Per mitjà del pacte de la Llei, Déu va establir un sistema que alguns anomenarien l’època israelita o jueva. Gràcies al sacrifici del rescat, Déu va utilitzar Jesucrist per establir un sistema diferent, relacionat principalment amb la congregació de cristians ungits. Això va marcar el començament d’una nova època, caracteritzada per les realitats que havien estat simbolitzades pel pacte de la Llei. Quan està en plural, aquesta expressió fa referència als diversos sistemes, o situacions mundials, que han existit o que existiran (Mt 24:3; Mc 4:19; Rm 12:2; 1Co 10:11).

• sivan.

  Nom del tercer mes del calendari sagrat jueu i del novè mes del calendari seglar jueu després de l’exili a Babilònia. Anava des de mitjans de maig fins a mitjans de juny (Est 8:9). Consulta l’ap. B15.

• Sopar del Senyor.

  Memorial de la mort de Jesús. És un sopar que consisteix en pa sense llevat i vi, que són símbols del cos i de la sang de Crist. Com que segons les Escriptures aquesta celebració és un requisit per als cristians, és adient anomenar-lo Memorial (1Co 11:20, 23-26).

• sorts.

  Pedretes o peces de fusta que s’utilitzaven per prendre decisions. Es posaven als plecs d’un vestit o dins d’un recipient, i després se sacsejaven. La sort que queia o la que treien era l’escollida. Se solia fer juntament amb oració (Js 14:2; Pr 16:33; Mt 27:35).

•  superintendent.

  Home que té la responsabilitat principal de cuidar i pasturar la congregació. La idea bàsica que transmet la paraula grega epískopos és la de supervisió protectora. La paraula superintendent i la paraula ancià (en grec presbýteros) fan referència al mateix càrrec dins de la congregació cristiana. La paraula ancià destaca la maduresa de l’home que ha sigut nomenat per a aquest càrrec, i la paraula superintendent emfatitza les responsabilitats que comporta aquest nomenament (Fe 20:28; 1Tm 3:2-7; 1Pe 5:2).

T

• tabernacle.

  Tenda transportable que els israelites van fer servir per adorar Déu després de l’èxode d’Egipte. S’hi guardava l’arca del pacte de Jehovà, que representava la seva presència, i s’hi feien sacrificis i s’hi adorava Déu. De vegades se l’anomena «la tenda de reunió». Era una estructura de panells de fusta coberta de teles de lli on hi havia querubins brodats. Estava dividida en dues sales: la primera s’anomenava el Sant i la segona, el Santíssim (Js 18:1; Ex 25:9). Consulta l’ap. B5.

• talent.

  La mesura de pes més gran i la unitat monetària de més valor dels hebreus. Pesava 34,2 kg. El talent grec era més petit i pesava uns 20,4 kg (1Cr 22:14; Mt 18:24). Consulta l’ap. B14.

• Tammuz.

  1) Nom d’un déu pel qual ploraven les dones hebrees apòstates a Jerusalem. Alguns creuen que Tammuz era un rei a qui van deïficar després de la seva mort. Als textos sumeris, se l’anomena Dumuzi, i és el consort o amant de la deessa de la fertilitat Inanna, l’equivalent a la deessa babilònica Ixtar (Ez 8:14). 2) Nom del quart mes lunar del calendari sagrat jueu i del desè mes del calendari seglar jueu després de l’exili a Babilònia. Anava des de mitjans de juny fins a mitjans de juliol. Consulta l’ap. B15.

• Tàrtar.

  A les Escriptures Gregues Cristianes, estat de degradació semblant a una presó al qual van ser llançats els àngels desobedients en els dies de Noè. A 2 Pere 2:4, l’ús del verb tartaróō, que significa ‘llançar al Tàrtar’, no significa que «els àngels que havien pecat» fossin llançats al Tàrtar mitològic pagà (presó subterrània i lloc de foscor per als déus menors). En comptes d’això, vol dir que Déu els va fer fora dels seus llocs celestials, els va prendre els privilegis celestials i els va entregar a l’estat de foscor mental més profunda amb relació als brillants propòsits de Déu. La foscor també indica el que finalment els passarà, perquè les Escriptures diuen que seran destruïts per sempre juntament amb el seu governant, Satanàs. Per tant, per a aquells àngels rebels, el Tàrtar significa que estan en el pitjor estat de degradació. No és el mateix que «l’abisme» mencionat a Apocalipsi 20:1-3.

• teler.

  Marc de fusta que s’utilitzava per teixir (Is 19:9).

• temor de Déu.

  Respecte profund per Déu i por sana a desagradar-li. Està basat en l’amor a Déu i la fe en ell. Aquest sentiment impulsa els seus servents a adorar-lo i a obeir les seves lleis (Sl 111:10; Pr 8:13; 2Co 7:1).

• temple.

  Edifici situat a Jerusalem que va substituir el tabernacle, que era una tenda transportable, com a centre d’adoració dels israelites. Salomó va construir el primer temple, que va ser destruït pels babilonis. El segon temple va ser construït per Zorobabel després de l’exili a Babilònia, i més tard va ser reconstruït per Herodes el Gran. A les Escriptures, de vegades se l’anomena «la casa de Jehovà» (Esd 1:3; 6:14, 15; 1Cr 29:1; 2Cr 2:4; Mt 24:1). Consulta els ap. B8 i B11.

• tenda de reunió.

  Aquesta expressió fa referència tant a la tenda de Moisès com al tabernacle sagrat que es va construir al desert (Ex 33:7; 39:32).

• terafim.

  Ídols o déus familiars que es consultaven per saber el futur (Ez 21:21). Alguns tenien la forma i la mida d’un home i d’altres eren molt més petits (Gn 31:34; 1Sa 19:13, 16). Algunes troballes arqueològiques de Mesopotàmia indiquen que posseir els terafim era un factor important a l’hora de determinar qui rebria l’herència familiar. (Aquesta pot ser la raó que va fer que Raquel s’emportés els terafim del seu pare.) Sembla que aquest costum no existia a Israel però, tot i així, els terafim es van utilitzar com a ídols en el temps dels jutges i dels reis. Hi havia terafim entre els objectes que el fidel rei Josies va destruir (Jt 17:5; 2Re 23:24; Os 3:4).

•  terrisser.

  Persona que fa olles, plats i altres recipients de fang. La paraula hebrea literalment vol dir ‘algú que dona forma’. L’autoritat que té el terrisser sobre el fang sovint s’utilitza en sentit simbòlic per representar la sobirania de Jehovà sobre les persones o les nacions (Is 64:8; Rm 9:21).

• Testimoni.

  Normalment fa referència als Deu Manaments que es van escriure en les dues taules de pedra que Déu va donar a Moisès (Ex 31:18).

• tevet.

  Nom del desè mes del calendari sagrat jueu i del quart mes del calendari seglar jueu després de l’exili a Babilònia. Anava des de mitjans de desembre fins a mitjans de gener. Normalment se li diu «el desè mes» (Est 2:16). Consulta l’ap. B15.

• tixrí.

  Consulta etanim i l’ap. B15.

• tomba.

  Quan s’escriu en minúscula, fa referència a la tomba d’una persona. Quan s’escriu en majúscula, equival a la paraula hebrea xeol i a la paraula grega háidēs, i fa referència al lloc simbòlic on descansen els morts. A la Bíblia, es descriu com un lloc o estat simbòlic d’inactivitat i d’inconsciència (Gn 47:30; Ec 9:10; Fe 2:31).

• tomba commemorativa.

  Lloc de sepultura en què s’hi dipositaven les restes d’un difunt. Aquesta expressió és la traducció de la paraula grega mnēméion, que prové del verb recordar i transmet la idea que la persona que ha mort és recordada (Jn 5:28, 29, nota).

• trama.

  En un teler, grup de fils que van de vora a vora d’una tela. Els fils que s’entrellacen i s’encreuen amb els fils de la trama són l’ordit (Lv 13:59).

• transgressió.

  Incompliment d’una llei. A la Bíblia, és sinònim de pecat (Lv 16:16; Rm 5:14).

• tribunal.

  Normalment fa referència a una plataforma elevada situada a l’aire lliure, a la qual s’hi accedeix mitjançant unes escales. Les autoritats s’hi asseien per parlar al poble i anunciar les decisions que havien pres. Les expressions «tribunal de Déu» i «tribunal del Crist» s’utilitzen en sentit simbòlic per representar les disposicions que Jehovà ha establert per jutjar la humanitat (Rm 14:10; 2Co 5:10; Jn 19:13).

• tribut.

  Pagament que un estat o un governant fa a un altre com a mostra de submissió per mantenir la pau o per aconseguir protecció (2Re 3:4; 18:14-16; 2Cr 17:11). També s’utilitza per fer referència a un impost personal (Ne 5:4; Rm 13:7).

• trillar.

  Procés que consisteix a batre el gra per separar-lo de la palla i de la pellofa. Es feia a mà amb un pal, però per a grans quantitats es feia amb eines especials, com ara trills o corrons, que eren arrossegades per animals. Aquestes eines es feien passar per sobre del gra que estava escampat a l’era (Lv 26:5; Is 41:15). Consulta era.

• trompeta.

  Instrument musical de vent fet de metall utilitzat per fer senyals i música. Segons Nombres 10:2, Jehovà va manar als israelites que fessin dues trompetes de plata que s’utilitzarien per fer tocs específics per convocar el poble, desmuntar el campament o anar a la guerra. Aquestes trompetes, a diferència dels corns que es feien de les banyes dels animals, probablement eren rectes. Entre els instruments musicals del temple també hi havia trompetes, però no s’especifica com eren. El so de trompetes sovint acompanya simbòlicament la proclamació de les sentències de Jehovà i altres esdeveniments importants d’origen diví (2Cr 29:26; Esd 3:10; 1Co 15:52; Ap 8:7-11:15).

• turbant.

  Peça de roba que s’embolicava al cap i que servia d’adorn. El gran sacerdot portava un turbant especial de lli fi amb una placa d’or lligada a la part de davant amb un cordó blau. El rei portava un turbant sota la corona. Job va comparar la seva justícia a un turbant (Ex 28:36, 37; Jb 29:14; Ez 21:26).

• Turó, el.

  En hebreu Miŀló, que ve d’una paraula que significa ‘omplir’. La Septuaginta la tradueix com a «fortalesa». Sembla que fa referència a un punt geogràfic o a una estructura de la Ciutat de David, però no se sap amb seguretat què era (2Sa 5:9; 1Re 11:27).

U

• uadi.

  Pot fer referència al llit d’un torrent que normalment està sec excepte a l’època de pluges o al mateix torrent. Alguns torrents s’alimentaven de fonts i per això sempre tenien aigua. En alguns contextos s’ha traduït «vall» o «torrent» (Gn 26:17; Lv 23:40; Nm 34:5; 1Re 18:5).

•  últims dies.

  Aquesta i altres expressions semblants, com per exemple «la part final dels dies», s’utilitzen en les profecies bíbliques per fer referència al temps en què certs esdeveniments històrics arriben al clímax final (Ez 38:16; Dn 10:14; Fe 2:17). Segons el tipus de profecia, aquest període pot incloure només uns anys o molts anys. A la Bíblia, aquesta expressió s’utilitza especialment per fer referència als «últims dies» del sistema actual, durant la presència invisible de Jesús (2Tm 3:1; Jm 5:3; 2Pe 3:3).

• ungir.

  El significat bàsic de la paraula hebrea és ‘untar amb un líquid’. Hi havia el costum de posar oli sobre una persona o un objecte per simbolitzar que estava dedicat a un servei especial. A les Escriptures Gregues Cristianes també s’utilitza per indicar que es vessa esperit sant sobre els que són escollits per viure al cel (Ex 28:41; 1Sa 16:13; 2Co 1:21).

• Urim i Tummim.

  Objectes que el gran sacerdot utilitzava per saber quina era la voluntat de Jehovà en assumptes importants que afectaven tot el poble. Es feien servir de manera semblant a les sorts. El gran sacerdot portava l’Urim i el Tummim dintre del pectoral quan entrava al tabernacle. Sembla que es van deixar d’utilitzar quan els babilonis van destruir Jerusalem (Ex 28:30; Ne 7:65).

V

• vaixells de Tarsis.

  Originalment, aquesta expressió feia referència als vaixells que anaven a l’antiga Tarsis (l’actual Espanya). Amb el temps, sembla que va acabar fent referència a grans vaixells que podien recórrer grans distàncies. Salomó i Josafat van utilitzar aquest tipus de vaixells per comerciar (1Re 9:26; 10:22; 22:48).

• vident.

  Persona a qui Déu permet entendre quina és la seva voluntat, algú a qui se li han obert els ulls per veure o entendre coses que no són evidents per a la resta de persones. La paraula hebrea ve d’una arrel que significa ‘veure’ tant literalment com simbòlicament. La gent demanava consell als vidents quan tenia problemes (1Sa 9:9).

• vigilant.

  Persona que vigila, normalment de nit, per protegir les persones i propietats i que fa sonar un senyal d’alarma si hi ha algun perill. Normalment els vigilants estaven a les torres i muralles de les ciutats per veure qui s’aproximava. A l’exèrcit, també se’ls anomena guàrdies o sentinelles. En sentit simbòlic, els profetes feien de vigilants de la nació d’Israel perquè l’avisaven quan s’apropava una destrucció (2Re 9:20; Ez 3:17).

• vot.

  Promesa solemne que es feia a Déu amb què la persona es comprometia a fer una cosa, presentar una ofrena o un regal, participar en un servei o abstenir-se de certes coses que no són incorrectes en si mateixes. Tenia el mateix valor que un jurament (Nm 6:2; Ec 5:4; Mt 5:33).

X

• xeminit.

  Terme musical que literalment significa ‘l’octava’ i que pot indicar un registre o mode musical baix. Quan fa referència a instruments, probablement es refereix als que produeixen els tons més greus de l’escala musical. Quan fa referència a cançons, segurament indica que s’havien d’acompanyar i cantar amb un to greu (1Cr 15:21; Sl 6:enc; 12:enc).

• Xeol.

  Paraula d’origen hebreu que equival a la paraula grega háidēs. Es tradueix «Tomba» en majúscula per indicar que fa referència al lloc simbòlic on descansen els morts i no a la tomba d’una persona (Gn 37:35, nota; Sl 16:10, nota; Fe 2:31, nota). Consulta tomba.

• xevat.

  Nom de l’onzè mes del calendari sagrat jueu i del cinquè mes del calendari seglar jueu després de l’exili a Babilònia. Anava des de mitjans de gener fins a mitjans de febrer (Za 1:7). Consulta l’ap. B15.

Z

• Zeus.

  Déu suprem de la mitologia grega. A Listra, van pensar per error que Bernabé era Zeus. Inscripcions antigues trobades prop de Listra fan referència als «sacerdots de Zeus» i a «Zeus, el déu sol». El vaixell en què Pau viatjava des de l’illa de Malta tenia un mascaró dels «Fills de Zeus», els germans bessons Càstor i Pòŀlux (Fe 14:12; 28:11).

• ziu.

  Nom original del segon mes del calendari sagrat jueu i del vuitè mes del calendari seglar jueu. Anava des de mitjans d’abril fins a mitjans de maig. Se l’anomena iar al Talmud i a altres obres de després de l’exili a Babilònia (1Re 6:37). Consulta l’ap. B15.