Salta al contingut

Salta a l'índex

A4

El nom de Déu a les Escriptures Hebrees

El nom de Déu amb els caràcters hebreus que s’utilitzaven abans de l’exili a Babilònia

El nom de Déu amb els caràcters hebreus que s’utilitzaven després de l’exili a Babilònia

El nom de Déu es representa amb les quatre consonants hebrees יהוה i apareix gairebé 7.000 vegades a les Escriptures Hebrees. A la Traducció del Nou Món, aquestes quatre lletres, conegudes com el tetragrama, es tradueixen «Jehovà». Aquest és, amb diferència, el nom que apareix més sovint a la Bíblia. Sota inspiració, els escriptors bíblics van utilitzar molts títols i qualificatius per referir-se a Déu, com ara Totpoderós, AltíssimSenyor. Amb tot, el tetragrama és l’únic nom personal que van utilitzar per identificar Déu.

Jehovà mateix va fer que els escriptors de la Bíblia utilitzessin el seu nom. Per exemple, va inspirar el profeta Joel perquè escrivís: «Tots els que invoquin el nom de Jehovà se salvaran» (Joel 2:32). I va impulsar un salmista a dir: «Que la gent sàpiga que el teu nom és Jehovà, que només tu ets l’Altíssim sobre tota la terra» (Salm 83:18). De fet, només al llibre dels Salms, un llibre de poemes que el poble de Déu cantava o recitava, el nom de Déu hi apareix unes 700 vegades. Llavors, per què el nom de Déu no apareix a moltes bíblies? Per què la Traducció del Nou Món utilitza el nom Jehovà? I què significa aquest nom?

Fragment dels Salms en un dels manuscrits de la mar Morta de la primera meitat del segle primer. El text està escrit en l’hebreu que s’utilitzava després de l’exili a Babilònia, però el tetragrama apareix diverses vegades en els caràcters hebreus que s’utilitzaven abans de l’exili

Per què el nom de Déu no apareix a moltes bíblies? Hi ha diferents motius. Alguns pensen que el Totpoderós no necessita un nom propi per identificar-lo. Altres sembla que s’han deixat influir per la tradició jueva de no utilitzar aquest nom, potser per por de profanar-lo. També hi ha els que creuen que, com que no se sap exactament com es pronunciava el nom de Deu, és millor utilitzar simplement títols com SenyorDéu. Aquests motius, però, no tenen fonament. Vegem per què.

  • Els que afirmen que el Totpoderós no necessita un nom propi passen per alt el fet que antics manuscrits bíblics, fins i tot alguns anteriors a Crist, contenen el nom de Déu. Com hem vist abans, Déu es va assegurar que el seu nom quedés registrat a la seva Paraula unes 7.000 vegades. És evident que vol que coneguem i utilitzem el seu nom.

  • Als traductors que han eliminat aquest nom per seguir la tradició jueva se’ls escapa un fet molt important. Encara que alguns escribes jueus es negaven a pronunciar el nom de Déu, no l’eliminaven quan feien còpies de la Bíblia. En els rotlles que es van trobar a Qumran, prop de la mar Morta, el nom de Déu hi apareix moltes vegades. Alguns traductors l’han substituït pel títol SENYOR, en majúscules, per indicar que el nom diví apareixia en el text original. Però si aquests traductors reconeixen que aquest nom apareix a la Bíblia milers de vegades, per què s’han pres la llibertat d’eliminar-lo o substituir-lo? Amb quin permís han fet un canvi com aquest? Només ells poden respondre a aquestes preguntes.

  • Els que diuen que no s’ha d’utilitzar el nom diví perquè no se sap exactament com es pronunciava sí que utilitzen sense problema el nom de Jesús. Ara bé, la manera com els seguidors de Jesús pronunciaven el seu nom al primer segle és bastant diferent de la d’avui dia. Els cristians que parlaven hebreu probablement deien Yeixua. I per al títol Crist, o Messies, deien Maixiah. Els cristians de parla grega l’anomenaven Iēsóus Khristós, i els de parla llatina, Iesus Christus. Per inspiració divina, va quedar registrada a la Bíblia la traducció al grec del nom de Jesús, i això demostra que els cristians del segle primer pronunciaven el seu nom utilitzant la forma comuna en el seu idioma. De manera similar, el Comitè de Traducció de la Bíblia del Nou Món pensa que és raonable utilitzar la forma Jehovà, encara que no sigui exactament la manera com es pronunciava en hebreu antic.

Per què la Traducció del Nou Món utilitza la forma Jehovà? En català, les quatre lletres del tetragrama (יהוה) es representen amb les consonants YHWH. El tetragrama no té vocals perquè en hebreu antic només s’escrivien consonants. Però com que les persones parlaven hebreu en el dia a dia, sabien perfectament quines vocals havien de fer servir.

Uns mil anys després que es completessin les Escriptures Hebrees, els erudits jueus van crear un sistema per ajudar a llegir l’hebreu. Aquest sistema consistia a afegir uns punts o signes que indicaven quines vocals fer servir en cada paraula. Però, per aquella època, molts jueus tenien la superstició de no pronunciar el nom de Déu perquè creien que fer-ho era un sacrilegi, i per això el substituïen per altres expressions. Sembla que, quan copiaven el tetragrama, posaven les vocals d’aquestes altres expressions a les quatre consonants del nom diví. Per tant, els manuscrits que tenen aquests punts vocàlics no ens permeten saber com era la pronunciació original en hebreu. Alguns pensen que el nom es pronunciava Yahwéh, mentre que d’altres proposen altres possibilitats. En un manuscrit de la mar Morta que conté una porció del llibre de Levític en grec hi apareix el nom diví transliterat Iaō. Altres escriptors grecs antics també suggereixen les pronunciacions Iae, IabéIaoué. De totes maneres, no cal ser dogmàtic en aquest tema perquè en realitat no sabem com els servents de Déu pronunciaven el seu nom en hebreu (Gènesi 13:4; Èxode 3:15). El que sí sabem del cert és que Déu va utilitzar moltes vegades el seu nom al comunicar-se amb el seu poble, i que el seu poble també el feia servir quan li orava i quan parlaven amb altres persones (Èxode 6:2; 1 Reis 8:23; Salm 99:9).

Aleshores, per què la Traducció del Nou Món utilitza la forma Jehovà? Perquè aquest nom s’ha utilitzat durant molts segles en diferents idiomes, inclòs el català.

El nom de Déu a Gènesi 15:2 en la traducció que William Tyndale va fer del Pentateuc (1530)

La primera vegada que apareix una traducció del nom de Déu en una Bíblia anglesa és el 1530, a la traducció que William Tyndale va fer del Pentateuc, on va utilitzar la forma Iehouah. I es creu que la primera traducció de la Bíblia en espanyol que conté el nom diví és la dels Salms de Juan de Valdés, d’aproximadament l’any 1537, on apareix la forma Iehova. Amb el pas dels anys els idiomes han anat canviant, i també ho ha fet la manera d’escriure el nom de Déu. Per exemple, la versió Torres Amat de 1824 utilitza la forma Jehovah i la Reina-Valera de 1862 utilitza la forma Jehová.

Respecte al nom diví en català, a la traducció de El GènesiL’Èxode de Frederic Clascar, que es van editar el 1915 i el 1925, respectivament, hi apareix el nom de Déu en la forma Jahvè. A La Bíblia. Versió dels textos originals i comentari pels Monjos de Montserrat, que es va començar a editar el 1926, hi apareix el nom diví en la forma YahuèIahuè. I La Sagrada Bíblia, que la Fundació Bíblica Catalana va començar a editar el 1928, utilitza la forma Jahvè. La Gran Enciclopèdia Catalana comenta: «La grafia Jehovà apareix molt sovint en la literatura catalana, en obres d’autors com Jacint Verdaguer i Joan Alcover. Una de les referències més antigues es troba a la Biblioteca Pública de Tarragona, en un manuscrit [en llatí] de l’any 1438 del Pugio Fidei de Ramon Martí, en el qual el tetragrama (יהוה) apareix transcrit com Yohova.» Aquestes referències mostren que no hauríem de ser dogmàtics pel que fa a la pronunciació del nom diví. L’expert en hebreu Alexander Kirkpatrick explica: «El que realment importa no és la pronunciació exacta, sinó reconèixer que és un nom propi i no tan sols un títol com ara Senyor

El tetragrama, YHWH: ‘ell fa que s’esdevingui’

El verb HWH: ‘esdevenir’

Què significa el nom Jehovà? En hebreu, el nom Jehovà prové d’un verb que significa ‘esdevenir’. Segons alguns erudits, aquest verb està en forma causativa. Per aquest motiu, el Comitè de Traducció de la Bíblia del Nou Món pensa que el nom de Déu vol dir ‘ell fa que s’esdevingui’. Com que els erudits tenen diferents opinions sobre aquest tema, no podem ser categòrics sobre el seu significat. Ara bé, aquesta definició encaixa perfectament amb Jehovà, perquè ell és el Creador i compleix tot el que es proposa. No només va fer que existissin l’univers i els éssers inteŀligents, sinó que, a mesura que passa el temps, sempre fa que es compleixi la seva voluntat i el seu propòsit.

Per tant, el significat del nom Jehovà no es limita a l’expressió que trobem a Èxode 3:14: «Jo Seré El Que Jo Decideixi Ser» o «Jo Esdevindré El Que Jo Vulgui Esdevenir». En aquesta expressió s’utilitza un verb hebreu que està relacionat amb el verb del qual prové el nom de Déu. Però, estrictament parlant, aquestes paraules no defineixen del tot el nom diví. En realitat, només revelen un aspecte de la personalitat de Déu: que ell decideix esdevenir el que calgui en cada situació per complir el seu propòsit. Però el seu nom no només significa que ell mateix pot esdevenir el que vulgui, sinó que també vol dir que fa que la seva creació esdevingui el que ell vulgui per complir el seu propòsit.