SARA està dreta al bell mig de l’habitació. Els seus ulls foscos i expressius, propis de les dones de l’Orient Mitjà, recorren de banda a banda l’habitació, recordant cada instant viscut allà. ¿Deixen entreveure algun rastre de tristesa? Si és així, no ens sorprèn. Quantes històries amaga aquella casa! Ella i el seu estimat marit, Abraham, han viscut molts moments inoblidables allà. * Junts, l’han convertit en la seva llar.

Abraham i Sara vivien a Ur, una ciutat pròspera plena d’artesans i mercaders. Segurament tenien moltes coses, però casa seva era molt més que un simple lloc on guardar els seus béns; era on havien compartit les alegries i les penes durant anys i on tantes vegades havien fet oració al seu Déu, Jehovà. Amb raó Sara estimava tant aquella casa.

Tot i això, Sara estava disposada a deixar enrere tot el que coneixia fins ara. Encara que ja devia tenir uns seixanta anys, no li importava viatjar a zones desconegudes i endinsar-se en una vida plena de perills i dificultats, sense la perspectiva de tornar a casa mai més. Què la va portar a fer un canvi tan dràstic? I què podem aprendre nosaltres de la seva fe?

Probablement, Sara es va criar a la bulliciosa ciutat d’Ur. Avui dia, tot el que queda d’aquesta ciutat és un munt de ruïnes. Però en aquella època els canals del riu Eufrates estaven atapeïts de vaixells mercants que s’empentaven els uns als altres per arribar al moll amb articles valuosos de tot arreu del planeta. Els seus estrets carrers, que formaven un gran entramat, estaven abarrotats de gent, i els seus basars estaven inundats d’articles. Sara devia ser molt coneguda a la ciutat perquè era una dona d’extraordinària bellesa, i ella segurament també coneixia molta gent. A més, allà estava rodejada de la seva família.

A la Bíblia, Sara és coneguda per la seva gran fe. Però no tenia fe en el déu de la Lluna, el més adorat per la gent d’Ur i a qui s’havia dedicat una torre que s’alçava sobre la ciutat. Sara adorava el Déu verdader, Jehovà. Les Escriptures no expliquen com va arribar a tenir tanta fe. De fet, almenys durant un temps, el seu pare va adorar déus falsos. En qualsevol cas, ella es va casar amb Abraham, un home que tenia deu anys més que ella i que més tard va ser conegut com «el pare de tots els [...] que tenen fe» (Romans 4:11; Gènesi 17:17). * Junts van construir un matrimoni fort i estable. Es respectaven, tenien una bona comunicació i s’esforçaven per solucionar els problemes plegats. Però el més important és que estimaven el seu Déu per sobre de tot.

 Sara s’estimava molt el seu marit. Tots dos s’havien instaŀlat a Ur, prop dels seus familiars. Però en poc temps, van veure que les coses no eren com ells esperaven. Per què? La Bíblia diu que Sara «era estèril, no tenia cap fill» (Gènesi 11:30). En aquella cultura, no tenir fills era una desgràcia. Però Sara es va mantenir fidel al seu Déu i al seu marit. I sembla que un nebot seu que era orfe, Lot, va arribar a ser com un fill per a ells. Els anys passaven, fins que un dia les seves vides van canviar per sempre.

Abraham va anar a parlar amb Sara. Estava pletòric, no se’n sabia avenir. Déu se li havia aparegut i havia parlat amb ell —per suposat, a través d’un àngel. Imagina’t Sara mirant-lo i preguntant-li desconcertada: «Què ha passat? Què t’ha dit?». Potser Abraham es va haver d’asseure per posar en ordre les seves idees. Llavors li va explicar tot el que Jehovà li havia dit: «Deixa la teva terra i els teus parents i vés a la terra que et mostraré» (Fets 7:2, 3). Un cop els dos es van calmar, van començar a digerir la notícia. Jehovà els hi havia demanat que deixessin una vida estable i còmoda per viure com a nòmades! Abraham devia mirar Sara amb molta atenció. Com reaccionaria ella? Estaria disposada a canviar de vida i donar-li suport incondicional?

Potser pensem que la situació de Sara no té res a veure amb nosaltres, que Déu no ens ha demanat que fem una cosa així. Ara bé, ¿no hem de prendre tots una decisió semblant? Vivim en un món materialista que ens pressiona perquè donem prioritat a les comoditats, els béns materials i la seguretat que tot això ens proporciona. Però la Bíblia ens aconsella que posem en primer lloc les coses espirituals i que fem el que a Déu li agrada en comptes de viure per a nosaltres (Mateu 6:33). Pensem per un moment en l’exemple de Sara i preguntem-nos: «Quina decisió prendré jo?».

Mentre Sara empaquetava les seves pertinences, havia de decidir què s’emportaria i què deixaria enrere. No es podia endur res tan gros que els ases i els camells no poguessin carregar, ni res innecessari per a una vida nòmada. Haurien de vendre o donar moltes coses, i perdrien les comoditats de la ciutat, com la facilitat d’anar als mercats i basars per comprar cereals, carn, fruita, roba i altres articles de primera necessitat.

Però encara devia ser més dur per a ella deixar la seva llar. Si aquesta era com moltes de les cases que els arqueòlegs han descobert a la zona d’Ur, Sara hauria de renunciar a molts luxes.  Algunes comptaven amb més d’una dotzena d’habitacions, aigua corrent i un sistema de canonades. Fins i tot les cases més senzilles podien tenir sostre, parets i una porta amb pany. ¿Podria una simple tenda protegir-la dels lladres o de les bèsties que eren tan comunes en terres bíbliques, com ara lleons, lleopards, óssos i llops?

Recordem també que Sara tenia una gran família. Com se sentiria al separar-se d’ells? Devia ser tot un repte haver d’obeir Déu i deixar la seva terra i els seus parents. Sara era una dona afectuosa, i devia estar molt unida als seus germans, nebots i tiets. Tot i que no sabia si els tornaria a veure, va seguir preparant el seu viatge amb valor.

No havia estat fàcil, però Sara ho tenia tot preparat per partir. Lot els acompanyaria en el viatge, i també el patriarca de la família, Taré, que ja rondava els dos-cents anys (Gènesi 11:31). Cuidar-lo suposaria molt de temps i dedicació. Així i tot, van marxar junts «de la terra dels caldeus» (Fets 7:4).

Seguint el curs de l’Eufrates, la caravana va arribar fins a Haran, a uns mil quilòmetres al nord-oest, on es van instaŀlar per un temps. És possible que Taré estigués tan malalt que no pogués seguir viatjant, i per això s’hi van quedar fins que va morir amb 205 anys. Abans de continuar el viatge, Jehovà va tornar a parlar amb Abraham i li va repetir que deixés aquella terra i anés a una altra que ell li mostraria. Però aquest cop li va fer una promesa emocionant: «Faré de tu una gran nació» (Gènesi 12:2-4). Però quan van sortir d’Haran, Abraham tenia 75 anys, Sara en tenia 65, i no podien tenir fills. Com es faria realitat aquesta promesa? En aquell temps la poligàmia era una pràctica acceptada, i Sara es preguntaria si Abraham s’hauria de casar amb una altra dona.

En qualsevol cas, van marxar d’Haran i van seguir amb la ruta. Però no anaven sols. El relat diu que la família d’Abraham va sortir amb tots els béns i «tots els servidors que havia adquirit a Haran» (Gènesi 12:5, BCI). I estem segurs que Abraham i Sara explicaven les seves creences a tothom. Alguns antics comentaris jueus sobre aquest versicle diuen que la gent de què parla aquest text eren prosèlits, és a dir, persones que, juntament amb Abraham i Sara, van començar a servir Jehovà. Sara tenia una fe tan forta que segur que parlava amb molta convicció del seu Déu i de la seva esperança. És important que reflexionem en el seu exemple, perquè vivim en un temps on la fe i l’esperança escassegen. Per què no comparteixes amb els altres tot allò que aprens a la Bíblia?

Un cop van creuar el riu Eufrates, probablement el 14 de nissan de 1943 abans de la nostra era, van baixar cap al sud, a la terra que Jehovà els havia promès (Èxode 12:40, 41). Imagina’t Sara mirant al seu voltant, gaudint del clima tan agradable d’aquella terra i admirant la bellesa i diversitat del paisatge. A prop dels grans arbres de Morè, al costat de Siquem, Jehovà es va tornar a aparèixer a Abraham i li va dir: «A la teva descendència donaré aquesta terra». Segurament la paraula «descendència» tenia molt de significat per a Abraham; li devia fer pensar en el jardí d’Edèn, on Jehovà havia profetitzat que hi hauria una descendència que algun dia destruiria Satanàs. I recordem que Jehovà ja li havia dit que a través de la seva descendència, es beneirien totes les nacions de la terra (Gènesi 3:15; 12:2, 3, 6, 7, BEC).

Amb tot, ells també es van haver d’enfrontar a problemes, com la resta de la gent. Quan la terra de Canaan va patir una època de fam, Abraham va decidir portar la seva família al sud, a Egipte. Però quan ja eren a prop, va veure venir un nou problema. Per això li va dir a Sara: «Sé que ets una dona bonica, i s’esdevindrà que, quan els egipcis et vegin, diran: Aquesta és la seva muller. I a mi em mataran i a tu et deixaran viure. Digues, doncs, que ets la meva germana a fi que em vagi bé per causa teva, i la meva ànima visqui gràcies a tu» (Gènesi 12:10-13). Per què li va demanar una cosa tan estranya?

 No és que Abraham fos un mentider o un covard, com alguns crítics han insinuat. En realitat, Sara era la seva mig germana, i ell tenia bones raons per anar amb peus de plom. Tots dos sabien que el més important era que es complís el propòsit de Déu de produir una descendència especial i una nació a través d’Abraham. Per tant, la seva seguretat era de vital importància. De fet, hi ha proves arqueològiques que demostren que, a l’antic Egipte, no era tan insòlit que algú poderós matés un home per quedar-se amb la seva dona. En vista d’això, Abraham va actuar de manera prudent, i Sara li va fer costat humilment.

Els pitjors temors d’Abraham no van trigar a fer-se realitat. Alguns prínceps del Faraó es van quedar captivats per la bellesa de Sara —un fet sorprenent tenint en compte la seva edat— i li van parlar d’ella al Faraó. De seguida, aquest va ordenar que la portessin al seu palau. No ens podem fer una idea de l’angoixa que devia sentir Abraham i de la por que devia passar Sara. Tot i això, sembla que a ella no la van tractar com si fos una presonera, sinó com una convidada d’honor, potser perquè el Faraó la volia conquistar o impressionar amb les seves riqueses i després negociar amb el seu ‘germà’ per obtenir-la com a esposa (Gènesi 12:14-16).

Imagina’t Sara mirant el paisatge egipci des del balcó de palau. ¿Com se sentiria al tornar a viure sota la protecció d’un sostre i al tenir tot tipus de menjars exquisits al seu abast? Potser ara tenia l’oportunitat de portar una vida encara més luxosa que quan vivia a Ur. ¿Seria una temptació per a ella? ¡Com li hagués agradat a Satanàs que deixés el seu marit per casar-se amb el Faraó! Però res més lluny de la realitat. Sara era una dona fidel al seu marit, al seu matrimoni i al seu Déu. Si avui dia les persones casades tinguessin aquest sentit de la lleialtat, les coses serien molt diferents. I tu, com pots ser lleial als teus amics i a les persones que estimes?

Jehovà va protegir Sara enviant plagues al Faraó i a tota la seva casa. Quan el Faraó es va assabentar que Sara estava casada amb Abraham, la va enviar de tornada i els hi va demanar que marxessin d’Egipte (Gènesi 12:17-20). Que content es va posar Abraham quan va poder abraçar Sara de nou! És veritat que ella era molt bonica, però Abraham veia més enllà de les aparences. El que realment valorava era la seva bellesa interior, la mateixa que valora Jehovà (1 Pere 3:1-5). I aquesta és la bellesa que tots ens hauríem d’esforçar per cultivar. Si donem prioritat a les coses espirituals per sobre de les materials, parlem de Jehovà a les persones i li som lleials quan ens enfrontem a temptacions, estarem imitant la fe de Sara.