SARA s’incorpora i alça la vista cap a l’horitzó. Els seus servents treballen de valent però se’ls veu feliços sota la seva bona supervisió. És una dona molt treballadora. Imagina-la perduda en els seus pensaments, mentre es fa fregues a les seves mans adolorides. Segurament ha estat molt enfeinada cosint la tenda on viuen. Amb els anys, el sol i la pluja han desgastat aquella tela tan aspra feta de pèl de cabra; un recordatori de tot el temps que porten vivint com a nòmades. La tarda ha passat volant i el cel s’està tornant daurat. Aquell matí havia vist com Abraham * sortia ben d’hora, i ara mira expectant en la mateixa direcció. Per fi es divisa la silueta del seu marit a la distància, i un somriure iŀlumina la seva cara.

Ja havia passat una dècada des que Abraham i la seva gran família havien creuat el riu Eufrates per baixar a Canaan. Al llarg d’aquell viatge al desconegut, ella sempre havia donat suport a Abraham, conscient que el seu marit jugaria un paper molt important dins els propòsits de Jehovà. La seva descendència tindria la benedicció divina i es convertiria en una nació. Però, i Sara? Mai havia pogut tenir fills i ja tenia 75 anys. Potser es preguntava: «Com complirà Jehovà la seva promesa amb una dona com jo?». Era comprensible que estigués preocupada o, fins i tot, impacient.

És possible que tu també t’hagis preguntat quan es compliran les promeses de Déu. De fet, no és fàcil tenir paciència, especialment quan s’espera alguna cosa que es desitja molt. Què podem aprendre de la fe d’aquesta dona tan extraordinària?

Feia poc que havien tornat d’Egipte (Gènesi 13:1-4). Ara estaven acampant a l’altiplà a l’est de Betel o, com l’anomenaven els cananeus, Luz. Des d’aquesta vista tan privilegiada, Sara podia veure gran part de la Terra Promesa, plena de pobles cananeus i camins que duien a terres llunyanes. Però res del que veia s’assemblava a la seva ciutat natal. Havia crescut a Ur, una ciutat de Mesopotàmia, a uns 1.900 km d’allà. Havia deixat enrere els seus parents i les comoditats d’una zona pròspera repleta de mercats i basars, i on tenia la seva llar, un lloc molt confortable amb parets i sostre, potser fins i tot amb aigua corrent! Ara bé, si penses que Sara trobava a faltar tot allò, és que no la coneixes gaire.

Fixa’t què va escriure l’apòstol Pau uns dos mil anys més tard. Parlant de la fe de Sara i Abraham, va dir: «Si ells haguessin continuat pensant en el lloc d’on van marxar, haurien trobat l’oportunitat de tornar» (Hebreus 11:8, 11, 15). Aquests servents de Déu mai van mirar el passat amb nostàlgia. Si ho haguessin fet, potser s’haurien sentit  temptats a tornar a casa. Però s’haguessin perdut el privilegi que Jehovà els estava oferint. I, més que convertir-se en un exemple de fe per a milions de persones, segurament haurien caigut en l’oblit.

En lloc de mirar enrere, Sara es va centrar en el que tenia per davant. Va continuar donant suport al seu marit muntant i desmuntant el campament, i fent moure els ramats d’un lloc a l’altre. Però encara li esperaven més canvis i reptes. Jehovà li havia promès un altre cop a Abraham que el beneiria, però continuava sense dir res de Sara (Gènesi 13:14-17; 15:5-7).

Finalment, Sara va decidir que era hora de parlar amb el seu marit d’una idea que li havia estat rondant pel cap: «Mira, Jahveh m’ha privat de tenir fills». Llavors li va demanar que tingués fills amb la seva serventa Agar. Quina barreja d’emocions! Et pots imaginar l’angoixa que devia sentir Sara? Avui dia pot semblar una petició molt estranya, però en aquell temps era molt normal que un home tingués una segona esposa, o concubina, per tenir descendència. * ¿Pensaria Sara que d’aquesta manera Déu compliria el seu propòsit de formar una nació amb la descendència d’Abraham? El que està clar és que ella estava disposada a sacrificar-se fins a aquell punt. I com va reaccionar Abraham? La Bíblia diu que «escoltà la veu de [Sara]» (Gènesi 16:1-3).

Significa això que Jehovà va moure Sara perquè li fes aquella proposta al seu marit? Al contrari, demostrava un punt de vista molt humà. Sara pensava que Déu estava al darrere del seus problemes i ni se li passava pel cap que Ell tingués una altra solució. De fet, aquella proposta li portaria molt de patiment. Amb tot, va actuar de manera altruista. En un món on les persones posen en primer lloc els seus interessos, l’actitud de Sara és digne d’admiració. Nosaltres també demostrem la mateixa fe que Sara quan posem en primer lloc els interessos de Déu.

Poc després, Agar es va quedar embarassada. Potser pensant que era més important que Sara, Agar va començar a menysprear la seva mestressa. Quin cop tan baix! Amb el permís d’Abraham i el suport de Déu, Sara la va castigar. Agar va tenir un fill, Ismael, i van anar passant els anys (Gènesi 16:4-9, 16). La següent vegada que la Bíblia explica que Abraham va rebre un missatge de Jehovà, Sara tenia 89 anys i ell 99. I aquell no seria un missatge qualsevol.

 De nou, Jehovà va prometre al seu amic Abraham que la seva descendència seria nombrosa i va canviar-li el nom. Fins aquell moment se’l coneixia com Abram, però a partir de llavors va ser Abraham, que significa «pare d’una multitud». Per primer cop, Jehovà va mencionar Sara en els seus plans, i també li va canviar el nom. En comptes de dir-se Sarai —que segurament significa ‘Que discuteix’— ara es diria Sara, el nom que tots coneixem. Aquest nom significa ‘Princesa’. Jehovà va explicar a Abraham per què li posava aquest nom a la seva dona: «Jo la beneiré, i també et donaré un fill d’ella. I la beneiré i serà mare de nacions, en sortiran reis de pobles» (Gènesi 17:5, 15, 16).

La promesa de Déu de beneir totes les nacions vindria mitjançant el fill de Sara! El nom que Déu va escollir per a aquest nen era Isaac, que significa ‘Riure’. Quan Abraham va saber que Jehovà beneiria Sara donant-li un fill, «va caure sobre el seu rostre i va riure» (Gènesi 17:17). Quina agradable sorpresa! Estava pletòric d’alegria (Romans 4:19, 20). I com va reaccionar Sara?

Poc temps després, els van visitar tres desconeguts. Tot i que a aquella hora del dia la calor apretava, aquesta parella, que no era precisament jove, es va afanyar a donar-los la benvinguda. Abraham va dir a Sara: «Afanya’t, pren tres seàs de flor de farina, pasta-les i fes-ne coques». En aquell temps, ser hospitalari implicava molt d’esforç, però Abraham no va permetre que ella es carregués amb tota la feina. Va sacrificar un vedell i va preparar més menjar i begudes (Gènesi 18:1-8). Aquells ‘homes’ van resultar ser àngels! L’apòstol Pau segurament pensava en aquest relat quan va escriure: «No us oblideu de ser hospitalaris, perquè alguns, sense saber-ho, van acollir àngels» (Hebreus 13:2). No creus que l’hospitalitat d’Abraham i Sara és digne d’imitar?

En el moment en què un dels àngels li confirmava a Abraham que la seva dona tindria un fill, ella estava amagada dins la tenda, escoltant aquella conversa. Sara no s’ho podia creure. Com podia ser que una dona de la seva edat es quedés embarassada? Era tan surrealista que només de pensar-ho es va posar a riure, tot dient: «Després que m’he tornat vella, tindré plaer, quan el meu senyor també és vell?». L’àngel va corregir Sara amb una pregunta: «Hi ha alguna cosa massa difícil per a Jahveh?». Sara va tenir por i va reaccionar a la defensiva, com qualsevol altre humà: «No he rigut». Però l’àngel li va contestar: «Sí que has rigut» (Gènesi 18:9-15).

Però, per què va riure Sara? És que no tenia fe en les promeses de Déu? Lluny d’això, la Bíblia diu que «gràcies a la fe, Sara es va quedar embarassada, encara que ja li havia passat l’edat, perquè creia que Aquell que havia fet la promesa era fidel» (Hebreus 11:11). Sara coneixia Jehovà i sabia que sempre compleix el que diu. Qui de nosaltres no necessita tenir tanta fe com ella? Per això hem de conèixer millor el Déu de la Bíblia. I com més ho fem, més entendrem Sara i les raons que tenia per confiar en Jehovà. Ell és fidel i sempre compleix les seves promeses, de vegades, sorprenent-nos de maneres que mai ens hauríem imaginat.

Tota la vida desitjant ser mare, i per fi va arribar el moment. Amb 90 anys, li va donar un fill al seu estimat marit, que per aquells vols ja tenia 100 anys. Abraham li va posar a aquell nadó el nom d’Isaac, o ‘Riure’, tal com Déu havia dit. Podem imaginar-nos Sara, tota esgotada, amb un somriure de satisfacció dient: «Déu m’ha fet riure, tothom qui ho escolti riurà amb mi» (Gènesi 21:6). Aquest regal de Jehovà seria un  miracle que recordaria per la resta de la seva vida. No obstant això, també va comportar moltes responsabilitats.

Quan Isaac tenia cinc anys, la família va fer una gran festa per celebrar que havia estat deslletat. Però no tot eren flors i violes. El relat explica que Sara es va adonar d’un problema d’actitud. El fill d’Agar, Ismael, que tenia dinou anys, contínuament es burlava del seu germanet. I no estem parlant de simples bromes. De fet, l’apòstol Pau va dir sota inspiració que Ismael perseguia el seu germà. I Sara no li va treure importància al que estava passant: s’estava maltractant el seu nen i estava molt preocupada. Sabia que Isaac era molt més que un fill, ja que arribaria a complir un paper molt important dins els propòsits de Déu. Per això es va armar de valor i va parlar sense embuts amb Abraham, demanant-li que acomiadés Agar i Ismael (Gènesi 21:8-10; Gàlates 4:22, 23, 29).

Què faria Abraham? El relat explica que «la cosa semblà malament als ulls d’Abraham per causa del seu fill». Ell se l’estimava molt i els seus sentiments de pare no el deixaven veure més enllà. Però Jehovà estava al cas del que estava passant i hi va intervenir. El relat continua: «I Déu digué a Abraham: Que no sembli malament als teus ulls per causa del noi i per causa de la teva esclava. En tot el que t’ha dit Sara, escolta la seva veu, perquè en Isaac serà cridada la teva llavor». Jehovà li va assegurar a Abraham que a Agar i al seu fill mai els hi faltaria de res. Abraham, pel seu torn, va obeir fidelment Déu (Gènesi 21:11-14).

Sara era una bona esposa, un verdader complement per a Abraham. I no es limitava a dir-li el que volia escoltar. Quan veia que un problema podia afectar la seva família i el seu futur, parlava al seu marit amb tota sinceritat. Ara bé, que fos directa no vol dir que li faltés el respecte. De fet, el mateix apòstol Pere, que era un home casat, va dir que Sara era una esposa exemplar pel respecte que li va mostrar a Abraham (1 Corintis 9:5; 1 Pere 3:5, 6). El cert és que, si Sara hagués fet els ulls grossos, hauria demostrat una falta de respecte cap al seu marit, ja que això li hauria costat molt car a ell i a tota la família. Sara amb molt d’amor va dir el que havia de dir.

Per a moltes dones, Sara és tot un exemple a seguir. Gràcies a ella, han après a comunicar-se amb sinceritat i respecte amb els seus marits. I, encara que a algunes els hi agradaria que Jehovà intervingués com en el cas de Sara, poden aprendre molt de la seva fe, amor i paciència.

Tot i que Déu li va posar el nom de ‘Princesa’, ella mai va esperar que se la tractés com si fos part de la reialesa. No és d’estranyar que quan va morir, amb 127 anys, Abraham anés «a fer dol per Sara i a plorar-la» * (Gènesi 23:1, 2). Trobava tant a faltar la seva ‘Princesa’! Sens dubte, Jehovà també la troba a faltar i la ressuscitarà a la terra feta un paradís. Un futur etern i ple de felicitat espera a Sara i a tots aquells que imiten la seva fe (Joan 5:28, 29).