Vaig néixer a un poblet de la Saxònia, en el que llavors es coneixia com la República Democràtica Alemanya (RDA). L’ambient a casa era tranquil i feliç, i els meus pares em van ensenyar valors morals. La RDA era un estat comunista, així que per a la majoria de persones d’aquella zona la religió no tenia importància. I, per a mi, Déu no existia. Dues ideologies van marcar els primers 18 anys de la meva vida: l’ateisme i el comunisme.

Què m’atreia del comunisme? La idea que totes les persones són iguals. Pensava que la propietat s’havia de repartir equitativament, ja que això posaria fi a la riquesa i la pobresa extremes. Per aquesta raó, vaig començar a coŀlaborar amb una organització juvenil comunista. Quan tenia catorze anys, vaig dedicar molt de temps a un projecte mediambiental per reciclar paper. Les autoritats de la ciutat d’Aue estaven tan agraïdes que em van donar un premi per la meva feina. Encara que era jove, vaig conèixer alguns polítics importants de la RDA. Estava convençut que anava en la direcció correcta i que m’esperava un futur prometedor.

Llavors, el meu món es va ensorrar. El 1989 va caure el mur de Berlín i, amb ell, el bloc comunista d’Europa de l’Est. Era una decepció rere una altra. Aviat em vaig adonar que sota el règim de la RDA s’havien comès moltes injustícies. Per exemple, a aquells que no donaven suport al comunisme se’ls tractava com a ciutadans de segona. Com podia ser possible? No crèiem en la igualtat? O és que el comunisme era només una utopia? L’angoixa em superava.

Per això, vaig canviar les meves prioritats per centrar-me en la música i la pintura. Vaig estudiar al conservatori, amb la intenció d’accedir a la universitat. El meu somni era ser músic i artista. A més, vaig llençar per la borda tots els valors morals que havia après de nen. Només m’importava passar-m’ho bé, i sortia amb diferents noies alhora. Però la música, l’art i l’estil de vida liberal no van ser suficients per acabar amb l’angoixa que sentia. Fins i tot els quadres que pintava reflectien les meves pors. Què em deparava el futur? I quin sentit tenia la vida?

 Quan finalment vaig trobar la resposta a les meves preguntes em vaig quedar impressionat. Una tarda, al conservatori vaig seure amb uns companys que estaven parlant sobre el futur. La Mandy *, que era Testimoni de Jehovà, em va encaminar en la direcció correcta. Em va dir: «Andreas, si el que vols són respostes sobre la vida i el futur, has d’investigar a la Bíblia».

Tenia els meus dubtes, però la curiositat va poder més. La Mandy em va mostrar el capítol 2 de Daniel, i el que vaig llegir em va deixar de pedra. Aquesta profecia parla d’una sèrie de potències mundials, o governs, que tindrien un paper dominant al llarg de la història fins al nostres dies. La Mandy em va ensenyar altres profecies sobre el futur. Per fi havia trobat les respostes que estava buscant! Però, qui va escriure aquestes profecies, i com podia predir el futur amb tanta exactitud? Seria veritat que Déu existia?

La Mandy em va posar en contacte amb el Horst i l’Angelika perquè m’ajudessin a entendre millor la Paraula de Déu. De seguida vaig veure que els Testimonis de Jehovà són l’única organització religiosa que sempre utilitza el nom personal de Déu, Jehovà (Salm 83:18; Mateu 6:9). Vaig aprendre que Jehovà ens ofereix la perspectiva de viure per sempre en un paradís a la terra. El Salm 37:9 diu: «Els qui confien en Jahveh, ells heretaran la terra». Em va agradar saber que aquesta esperança està a l’abast de qualsevol persona que s’esforça per viure d’acord amb les normes de Déu, com s’explica a la Bíblia.

Tot i això, em costava molt canviar. L’èxit que havia aconseguit com a músic i artista m’havien convertit en una persona orgullosa, així que primer havia d’aprendre a ser humil. També em costava deixar el meu estil de vida immoral. Estic molt agraït a Jehovà per ser tan compassiu, pacient i comprensiu amb tots aquells que s’esforcen per posar en pràctica el que la Bíblia ensenya.

El comunisme i l’ateisme em van marcar durant els primers 18 anys de la meva vida però, des de llavors, la Bíblia no ha deixat de transformar-me. El que vaig aprendre va calmar la meva angoixa i va donar sentit a la meva vida. El 1993 em vaig batejar com a Testimoni de Jehovà, i el 2000 em vaig casar amb la Tabitha, una bona companya de creença. Passem gran part del nostre temps parlant de la Bíblia als altres. Molts, com jo, han estat influenciats pel comunisme i l’ateisme, i em dóna molta satisfacció ajudar-los a conèixer Jehovà.

Quan vaig començar a associar-me amb els Testimonis de Jehovà, els meus pares es van posar les mans al cap. Però, ells mateixos han vist l’efecte positiu que els Testimonis han tingut a la meva vida. Ara estic molt content perquè ells també llegeixen la Bíblia i assisteixen a les nostres reunions.

Gràcies als savis consells que trobem a la Bíblia per als matrimonis, la Tabitha i jo som molt feliços junts. Per exemple, un dels consells que continua enfortint el nostre matrimoni és el de ser fidels l’un a l’altre (Hebreus 13:4).

Ja no queda res de l’angoixa que sentia i de la meva por al futur. Sóc part d’una família mundial de cristians, on es respira pau i unitat, i on ens tractem tots com a iguals. Això és en el que sempre he cregut i el que he estat buscant tota la vida.