Vaig néixer a Székesfehérvár, Hongria, una ciutat amb una història que es remunta a més de mil anys enrere. Per desgràcia, encara recordo les cicatrius que van quedar després de la Segona Guerra Mundial.

De petit em vaig criar amb els meus avis i els recordo amb molt d’afecte, sobretot la meva àvia Elisabeth. Ella em va inculcar una fe molt forta en Déu. Des que tenia tres anys, cada nit repetia amb ella l’oració coneguda com «el parenostre». Però, fins que no vaig tenir gairebé trenta anys no vaig ser capaç d’entendre què significava realment aquesta oració.

Els meus avis es van fer càrrec de mi perquè els meus pares treballaven nit i dia amb l’esperança d’estalviar els diners necessaris per comprar una casa en condicions. Dos dissabtes al mes tota la família ens reuníem per dinar. M’agradaven molt aquells moments que passàvem junts.

El 1958, el somni dels meus pares es va fer realitat perquè van poder comprar una casa per viure-hi tots tres. Finalment vaig anar a viure amb els meus pares; estava molt il·lusionat. Però sis mesos més tard, tota la meva felicitat es va convertir en tristesa. El meu pare va morir de càncer.

Estava fet pols i recordo que orava: «Déu, et vaig suplicar que salvessis el meu pare. El necessito al meu costat. Per què no vas contestar les meves oracions?». Volia saber desesperadament on havia anat el meu pare. I em preguntava: «S’ha anat al cel? Ha deixat d’existir per sempre?». Envejava els altres nens que encara tenien el seu pare.

Durant molts anys vaig anar al cementiri gairebé cada dia. M’agenollava a la tomba del meu pare i orava: «Si us plau, Déu, vull saber on és el meu pare». També li preguntava quin sentit té la vida.

Quan tenia tretze anys vaig començar a aprendre alemany. Pensava que d’entre tota la literatura alemanya podria trobar  respostes a les meves preguntes. El 1967, vaig anar a estudiar a la ciutat de Jena, que en aquell temps formava part de l’Alemanya Oriental. Vaig llegir amb molt d’entusiasme llibres de filòsofs alemanys i, en concret, els que parlaven del sentit de la vida. Encara que vaig trobar algunes idees interessants, cap d’elles em van acabar d’omplir. Per tant, vaig seguir orant per trobar respostes.

El 1970 vaig tornar a Hongria i, llavors, vaig conèixer la meva dona, la Rose. En aquella època, Hongria estava sota un règim comunista. Poc després d’haver-nos casat, vam fugir cap a Àustria, encara que amb la intenció d’acabar vivint a Sydney, Austràlia, on vivia el meu oncle.

Poc després d’arribar a Àustria, ja estava treballant. Un dia, un company de feina em va dir que, a la Bíblia, podia trobar la resposta a totes les meves preguntes. Em va donar un parell de llibres que parlaven sobre la Bíblia. Els vaig devorar en un tres i no res; desitjava saber-ne més. Vaig escriure als Testimonis de Jehovà, els editors dels llibres, per demanar-los més publicacions.

Tot just el dia del nostre primer aniversari ens va visitar un jove, Testimoni de Jehovà. Va portar les publicacions que havia demanat i em va oferir un curs bíblic, el qual vaig acceptar. Com que tenia moltes ganes d’aprendre, estudiàvem dos cops per setmana. Cada sessió durava unes quatre hores!

Estava molt emocionat pel que estava aprenent. Quan em van ensenyar el nom de Déu, Jehovà, a la meva Bíblia en hongarès, no m’ho podia creure. Havia estat anant a l’església durant vint-i-set anys però mai havia sentit a parlar del nom de Déu, ni tan sols una vegada. Les respostes lògiques i clares de la Bíblia em van impactar. Vaig aprendre, per exemple, que els morts no són conscients de res, és com si estiguessin dormint (Eclesiastès 9:5, 10; Joan 11:11-15). També vaig aprendre la promesa bíblica d’un món nou on «la mort ja no existirà» (Apocalipsi [Revelació] 21:3, 4). Espero poder veure el meu pare un altre cop en aquest món nou on «hi haurà una resurrecció» (Fets [Actes] 24:15).

La Rose també es va afegir al curs amb moltes ganes. Vam progressar molt ràpidament i, en tant sols dos mesos, vam acabar d’estudiar el llibre. No ens perdíem cap de les reunions que els Testimonis de Jehovà fan a les Sales del Regne. Estàvem molt impressionats per l’amor que hi havia entre ells, era evident que s’ajudaven mútuament i estaven molt units (Joan 13:34, 35).

El 1976 se’ns va permetre l’entrada a Austràlia. Només arribar vam buscar els Testimonis de Jehovà de la zona, que ens van fer sentir com a casa des del primer moment. Finalment, el 1978 ens vam batejar.

Per fi he trobat les respostes a les preguntes que, durant anys, em preocupaven. A l’apropar-me a Déu, també he descobert el millor Pare que un pugui somiar (Jaume 4:8). M’omple d’alegria pensar que tornaré a veure el meu pare biològic en el futur món nou (Joan 5:28, 29).

El 1989 vam decidir tornar a Hongria per tal de compartir tot el que havíem après amb els nostres amics, familiars i tots els qui trobéssim a la predicació. Hem tingut el privilegi d’ensenyar la Bíblia a centenars de persones. Més de setanta d’aquests estudiants s’han unit a nosaltres per servir a Jehovà, inclosa la meva estimada mare.

Durant disset anys vaig demanar a Déu que respongués totes les meves preguntes. Ja han passat uns altres trenta-nou anys i encara continuo orant, però ara agraint-li: «Gràcies, Pare, per haver contestat les preguntes que em feia de petit».