En temps bíblics, Déu acceptava el dejuni si es feia pel motiu correcte, però no li agradava si es feia pels motius incorrectes. No obstant, hui en dia la Bíblia ni mana ni prohibix el dejuni.

•   Quan buscaven l’ajuda i la guia de Déu. Les persones que viatjaven a Jerusalem dejunaven per a mostrar que demanaven ajuda a Déu de manera sincera (Esdres 8:21-23). Pau i Bernabé en algunes ocasions van decidir dejunar a l’hora de nomenar ancians de congregació (Fets 14:23).

•   Quan se centraven en el propòsit de Déu. Després de batejar-se, Jesús va dejunar durant 40 dies a fi de preparar-se per a fer la voluntat de Déu durant el ministeri que anava a dur a terme (Lluc 4:1, 2).

•   Per a demostrar penediment pels pecats del passat. Mitjançant el profeta Joel, Déu va dir als israelites infidels: «Convertiu-vos a mi amb tot el vostre cor, dejuneu, ploreu i lamenteu-vos» (Joel 2:12-15).

•   Durant el dia de l’Expiació. La Llei que Déu va donar a la nació d’Israel incloïa el manament de dejunar durant el dia de l’Expiació  a (Levític 16:29-31). En esta ocasió dejunar era apropiat, ja que recordava als israelites que eren imperfectes i necessitaven el perdó de Déu.

•   Fer-ho per a impressionar els altres. Jesús va ensenyar que el dejuni religiós hauria de ser un assumpte personal i privat entre la persona i Déu (Mateu 6:16-18).

•   Per a demostrar que un és just. El dejuni no fa que una persona siga moralment o espiritualment superior (Lluc 18:9-14).

•   Per a intentar compensar la pràctica deliberada d’un pecat (Isaïes 58:3, 4). Déu només acceptava els dejunis que venien acompanyats d’obediència i penediment de cor per qualsevol pecat comés.

•   Per a complir amb una formalitat religiosa (Isaïes 58:5-7). Déu és com un pare a qui no li agrada que els seus fills li expressen que el volen simplement per obligació, sinó que li agrada que ho facen de cor.

 No. Déu demanava als israelites que dejunaren el dia de l’Expiació, però després que Jesús expiara els pecats de tots permanentment eixe requisit va ser eliminat (Hebreus 9:24-26; 1 Pere 3:18). El dia de l’Expiació era part de la llei mosaica, i els cristians ja no estem sota eixa llei (Romans 10:4; Colossencs 2:13, 14). Per tant, cada cristià ha de decidir per si mateix si dejunarà o no (Romans 14:1-4).

 Els cristians reconeixen que el dejuni no és lo més important de la seua adoració. La Bíblia mai relaciona el dejuni amb la felicitat. Més bé, l’adoració dels cristians verdaders es caracteritza per l’alegria, ja que reflectix la personalitat de Jehovà, el Déu feliç (1 Timoteu 1:11; Eclesiastés 3:12, 13; Gàlates 5:22).

 Idea errònia: Els cristians haurien de dejunar per a commemorar la mort de Jesús.

 Fet: Jesús no va manar als seus deixebles que dejunaren per a commemorar la seua mort (Lluc 22:14-18). Encara que Jesús va dir que els seus deixebles dejunarien quan ell morira, no estava donant un manament, sinó dient-los el que anava a passar (Mateu 9:15). La Bíblia ensenyava als cristians que tingueren fam a menjar en sa casa abans de celebrar el memorial de la mort de Jesús (1 Corintis 11:33, 34).