Maria Magdalena, torcant-se les llàgrimes dels ulls, mira el cel. El seu estimat Senyor està clavat en un pal de turment. Aquell dia de primavera, cap al migdia, «es va estendre per tota la terra una foscor» (Lluc 23:44, 45). Posant-se el mantell sobre els muscles, s’arrima a les dones que estan a propet d’ella. Un eclipsi solar, que dura només uns minuts, no podia ser la causa d’aquelles tres hores d’obscuritat. Potser Maria i altres persones que s’han quedat a prop de Jesús comencen a escoltar el soroll dels animals nocturns que habitualment no se senten de dia. Alguns dels presents «van agafar molta por i deien: —És veritat: aquest era Fill de Déu» (Mateu 27:54). Els seguidors de Jesús i altres persones tal volta pensen que esta és una manifestació del dolor i la desaprovació de Déu pel maltracte brutal que ha rebut el seu Fill.

 A Maria Magdalena li costa molt vore patir a Jesús, aixina i tot no vol anar-se’n (Joan 19:25, 26). Jesús deu estar patint un dolor inimaginable. A més, sa mare també necessita ajuda i consol.

 Després de tot el que ha fet Jesús per ella, Maria se sent obligada a fer tot el que estiga en les seues mans per ell. En el passat, havia sigut una dona que portava una vida immoral i humiliant, però Jesús li l’havia canviada per complet donant-li dignitat i un propòsit per a viure. S’havia convertit en una dona de gran fe. Com ho havia aconseguit? I què aprenem de la seua fe hui en dia?

 En la Bíblia, la història de Maria Magdalena comença amb un regal. Jesús li va donar llibertat salvant-la d’una situació terrible que era com un malson. En aquells dies, la influència demoníaca era molt freqüent, alguns d’estos esperits malignes atacaven les persones, inclús les posseïen i les controlaven. No sabem els efectes que van tindre els dimonis en la pobra Maria Magdalena, només sabem que va estar davall la influència de set d’estos malvats i pervertits sers. I gràcies a Jesucrist, es va poder alliberar d’ells (Lluc 8:2).

 Redimida per fi d’aquella pesada càrrega, Maria tenia una nova vida per davant. Com podia mostrar el seu agraïment? Es va convertir en una seguidora lleial de Jesús. També es va ocupar d’una necessitat que va vore. Jesús i els seus apòstols necessitaven menjar, roba i un lloc on passar la nit. No eren hòmens amb molts recursos i, en aquell moment, no tenien un treball seglar. Per a poder centrar-se en la predicació i l’ensenyança, feia falta que algú s’encarregara de les seues necessitats materials.

 Maria, junt amb un grupet de dones, va contribuir a suplir aquelles necessitats, ja que «els proveïen amb els seus béns» (Lluc 8:1, 3). Algunes potser tenien molts recursos econòmics. La Bíblia no menciona si els preparaven el menjar, els llavaven la roba o planificaven l’allotjament d’una ciutat a una altra. Però estaven disposades a donar suport a aquell grup d’unes 20 persones que viatjaven d’un lloc a un altre. Els esforços d’estes dones de segur van permetre que Jesús i els seus apòstols pogueren centrar-se per complet en l’obra de predicar. Per descomptat, Maria sabia que mai podria tornar-li a Jesús tot el que havia fet per ella, però disfrutava de fer tot el que podia!

 Hui en dia, molts infravaloren els qui fan treballs humils a favor dels altres. Però Déu no ho veu aixina. Imagina’t lo content que estaria de vore com Maria s’esforçava al màxim per a ajudar a Jesús i els seus apòstols! Hui en dia, molts cristians fidels també disfruten de fer treballs humils a favor dels altres. A voltes, fer un favor o inclús dir una paraula amable pot ser de molta ajuda. Jehovà valora molt estes accions bondadoses (Proverbis 19:17; Hebreus 13:16).

 Maria Magdalena va ser una de les dones que acompanyaren a Jesús a Jerusalem en l’any 33 per a celebrar la Pasqua (Mateu 27:55, 56). Segur que Maria es va quedar impactada a l’enterar-se que Jesús havia sigut arrestat i jutjat durant la nit. Però les coses encara van empitjorar més. El governador Ponç Pilat, endut per la pressió dels líders religiosos jueus i de la multitud influenciada per ells, havia sentenciat a Jesús a patir una mort cruel en un pal de turment. Potser Maria va vore el seu mestre, ensanguinat i exhaust, caminant amb dificultat pels carrers i arrastrant el seu propi pal d’execució (Joan 19:6, 12, 15-17).

 Al voltant de migdia, després de caure aquella foscor, Maria Magdalena i les altres dones estaven prop del pal de turment de Jesús en el lloc de l’execució (Joan 19:25). Maria, qui es va quedar fins al final, va vore com Jesús li encarregava al seu estimat apòstol Joan que cuidara de sa mare. Va sentir com Jesús implorava son Pare agonitzant i va escoltar les últimes paraules triomfants que va pronunciar just abans de morir: «Tot s’ha complit». Maria estava destrossada. A pesar de tot, després de la mort de Jesús, no es va apartar d’ell. I més tard, es va quedar al costat de la tomba on Josep, un home ric d’Arimatea, va donar sepultura al cos de Jesús (Joan 19:30; Mateu 27:45, 46, 57-61).

 L’exemple de Maria ens recorda el que podem fer quan els nostres companys cristians afronten dificultats. No podem evitar que passen tragèdies o fer desaparéixer el dolor de les víctimes. Però sí que podem animar-los i mostrar-los compassió. Quan una persona està en una situació difícil, la companyia d’un bon amic pot ser de gran ajuda. Quedar-nos al costat d’algú que està patint demostra la nostra lleialtat i fe, i li pot reportar molt de consol (Proverbis 17:17).

 Maria es trobava entre les dones que van portar olis aromàtics per a aplicar-los al cos de Jesús, que descansava en el sepulcre (Marc 16:1, 2; Lluc 23:54-56). Imagina-te-la alçant-se de bon matí, després d’acabar el sàbat, i caminant pels carrers foscos amb altres dones en direcció a la tomba de Jesús. Pel camí, es preguntaven com farien rodar la pedra que tapava l’entrada del sepulcre (Mateu 28:1; Marc 16:1-3). Però això no les va detindre. Era evident que la seua fe les motivava a fer tot el que estava al seu abast i a deixar la resta en mans de Jehovà.

 Probablement Maria va arribar a la tomba abans que les altres dones. Estupefacta, es va parar en sec. Algú havia apartat la pedra i la tomba estava buida! Com Maria era una dona decidida, se’n va anar corrents per a informar del que havia vist a Pere i a Joan. Podem imaginar-nos-la exclamant sense alé: «S’han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l’han posat». Pere i Joan es van dirigir immediatament a la tomba i van comprovar que estava buida. Després, se’n tornaren a casa (Joan 20:1-10). a

 Encara era molt de matí quan Maria va tornar i es va quedar a soles en l’entrada del sepulcre. El silenci d’aquella tomba buida es va apoderar d’ella, i va començar a plorar desconsoladament. Sense poder creure’s que el seu Senyor ja no estava, es va acatxar per mirar dins, i es va quedar de pedra! Dos àngels vestits de blanc estaven allí assentats i li van preguntar: «Per què plores?». Desconcertada, els va repetir el que havia dit als apòstols: «S’han endut el meu Senyor i no sé on l’han posat» (Joan 20:11-13).

 Es va girar i va vore un home dret darrere d’ella. No el va reconéixer, així que va pensar que era l’hortolà que cuidava el camp. Amb molta amabilitat, l’home li va preguntar: «Dona, per què plores? Qui busques?». Maria li va contestar: «Si te l’has emportat tu, digues-me on l’has posat, i jo mateixa me l’enduré» (Joan 20:14, 15). Pensa per un moment en la seua resposta. Podria una sola dona alçar i carregar el cos de Jesucrist, un home que havia sigut fort i vigorós? Maria no es va parar a pensar en això. Només sabia que havia de fer tot el que estava en les seues mans.

 ¿Podem imitar a Maria Magdalena quan afrontem calamitats o problemes que semblen impossibles de suportar? Si ens centràrem només en les nostres debilitats i limitacions, la por i la incertesa podrien paralitzar-nos. Però si ens resolem a fer tot el que podem dins de les nostres possibilitats i confiem que Déu farà la resta, serem capaços de fer més del que ens imaginem (2 Corintis 12:10; Filipencs 4:13). I més important encara, alegrarem el cor de Jehovà. No hi ha dubte que Maria ho va fer, i Déu la va beneir d’una manera sorprenent.

 L’home que Maria tenia davant no era l’hortolà. En realitat, havia sigut fuster, mestre i també el Senyor que Maria s’estimava tant. Però ella no el va reconéixer i va decidir anar-se’n. Maria ni es podia imaginar la veritat: Jesús havia tornat a la vida com un esperit poderós. Com a tal, podia materialitzar-se en forma humana, però no amb el mateix cos que havia sacrificat. En els emocionants dies posteriors a la seua resurrecció, a sovint, ni tan sols els seus amics més íntims podien reconéixer-lo (Lluc 24:13-16; Joan 21:4).

 Llavors, com va poder reconéixer Maria a Jesús? Va ser per la manera com ell va pronunciar una única paraula: «Maria!». Llavors, es va girar i va exclamar en la llengua dels hebreus «Rabuni»! —una paraula que sense dubte havia gastat incomptables voltes per a referir-se al seu benvolgut Mestre. Va sentir tanta alegria que el va abraçar i no el volia soltar (Joan 20:16).

 Jesús sabia què passava per la ment de Maria. Mentres se soltava suaument d’ella, ens el podem imaginar dient-li amablement, potser amb un somriure als llavis: «Deixa’m anar». La va tranquiŀlitzar afirmant: «Encara no he pujat al Pare». No havia arribat el moment de Jesús per a pujar al cel, li quedava molta faena per fer en la terra, i volia que Maria l’ajudara. Per descomptat, Maria el va escoltar amb molta atenció quan li va dir: «Vés a trobar els meus germans i digues-los: “Puge al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu”» (Joan 20:17).

 Quin encàrrec més emocionant havia rebut del seu Mestre! Maria va ser una de les primeres persones que va tindre el privilegi de vore a Jesús ressuscitat, i ara havia rebut la comissió de donar a conéixer esta meravellosa notícia. Imagina amb quina alegria i entusiasme va anar a buscar els deixebles i, quasi sense poder parlar, els va dir les paraules que ressonaven en la seua ment i que ells tampoc oblidarien: «He vist el Senyor»! Les paraules li brollaven de la boca carregades d’emoció mentres els contava tot el que Jesús li havia dit (Joan 20:18). El seu relat complementava el que les altres dones ja havien contat als deixebles (Lluc 24:1-3, 10).

 Com reaccionaren aquells hòmens? Al principi, no massa bé. De fet, «les seues paraules els van paréixer un deliri, i no se les van creure» (Lluc 24:11). Estos hòmens benintencionats havien crescut en una societat que no solia confiar en les dones. Per exemple, segons la tradició rabínica, el testimoni d’una dona no era vàlid en un tribunal. Potser els apòstols estaven més influenciats per la seua cultura del que ells es pensaven. Però Jesús i son Pare estan molt per damunt d’estos prejuís. Quin privilegi més gran li van atorgar a esta dona fidel!

 Maria no va deixar que la resposta d’estos hòmens l’amargara. Tenia prou amb saber que el seu Mestre confiava en ella. De la mateixa manera, a tots els seguidors de Jesús se’ls ha confiat la proclamació d’un missatge important. La Bíblia l’anomena «la bona nova del Regne de Déu» (Lluc 8:1). Jesús no va prometre als seus seguidors que tots els creurien ni que valorarien el seu treball. Més bé al contrari (Joan 15:20, 21). Per això els cristians fem bé de recordar a Maria Magdalena. Ni tan sols l’escepticisme dels seus germans espirituals li va llevar l’alegria d’anunciar la bona notícia de la resurrecció de Jesús!

 Més avant, Jesús es va aparéixer als seus apòstols i després a més seguidors seus. En una ocasió, fins i tot a més de 500 deixebles alhora! (1 Corintis 15:3-8) Estem segurs que la fe de Maria creixia cada volta que Jesús s’apareixia, tant si li ho contaven com si el veia amb els seus propis ulls. Potser Maria Magdalena fora una de les dones que assistiren a la reunió que es va celebrar en Jerusalem el dia del Pentecostés, quan es va derramar esperit sant sobre els seguidors de Jesús (Fets 1:14, 15; 2:1-4).

 En qualsevol cas, tenim moltes raons per a confiar que Maria Magdalena es va mantindre fidel fins a la seua mort. Resolguem-nos a fer lo mateix! Imitarem l’exemple de fe de Maria Magdalena si mostrem agraïment per tot el que Jesús ha fet per nosaltres i servim humilment els altres mentres confiem en l’ajuda de Déu.