Vaig néixer a Texcoco, una petita ciutat de Mèxic amb carrers sense pavimentar i plens de pols. Era habitual veure els habitants dels pobles del voltant amb els seus rucs carregats de productes per vendre’ls. Érem una família molt pobre i jo era el setè de nou fills. Per poder mantenir-nos, el meu pare reparava guaraches (sandàlies artesanes), però va morir quan jo només tenia set anys. Des d’aleshores, la meva mare es va haver d’esforçar molt per poder alimentar la família.

Gairebé tots els membres de la meva família tocaven un instrument musical: el meu avi tocava el violí i era el director d’una orquestra especialitzada en música clàssica de gènere religiós, la meva mare cantava a la coral de l’església local i el meu oncle era pianista i cantant d’òpera. Érem una família molt catòlica, jo era escolà i el meu somni era ser missioner de l’Església catòlica. No obstant això, també m’agradaven molt les pel·lícules de karate. Com més en veia, més violent em tornava.

Vaig començar a estudiar a un seminari a la ciutat de Puebla. El meu somni era ser capellà però, durant l’últim curs, em vaig desil·lusionar amb l’Església catòlica. Una monja jove se’m va insinuar sexualment i, tot i que vaig poder resistir la temptació, aquesta situació em va despertar el desig de casar-me. A més, em vaig adonar que molts sacerdots portaven un estil de vida hipòcrita. Amb el temps, ser capellà va deixar de ser el meu somni.

Llavors, vaig decidir estudiar al Conservatori Nacional de Música de la Ciutat de Mèxic. Després de diplomar-me em  vaig casar i, en poc temps, vam tenir quatre fills. Per mantenir la família, cantava a la missa de l’Església catòlica.

Des del mateix començament, la meva dona i jo vam tenir problemes. Ens tractàvem amb violència, principalment perquè sentíem enveja l’un de l’altre. En un principi, ens maltractàvem verbalment i, després, físicament. Finalment, després de tretze anys, vam decidir separar-nos i, més tard, ens vam divorciar.

La primera vegada que vaig conèixer els Testimonis de Jehovà va ser abans de la separació. Dues testimonis van trucar a la porta i es van oferir per parlar de la Bíblia. Com que em creia un expert en religió, vaig decidir demostrar que estaven equivocades. Per aquesta raó, vaig fer preguntes difícils que pensava que no podrien respondre, però em va sobtar que sempre em donaven una bona resposta basada en la Bíblia. Em vaig adonar que no sabia tant com em pensava. Però, ja no vam tenir més converses bíbliques perquè la meva dona era molt desagradable amb els testimonis i jo estava molt enfeinat.

Cinc anys més tard, vaig tornar a tenir contacte amb els Testimonis de Jehovà. Llavors vivia amb una altra dona, l’Elvira. Ella no s’oposava als testimonis, així que vaig poder estudiar regularment la Bíblia sense problemes. Tot i això, vaig trigar uns quants anys a canviar el meu estil de vida.

Em vaig adonar que, si volia servir Jehovà de tot cor, havia de fer grans canvis. En primer lloc, havia de deixar de cantar a la missa de l’Església catòlica i això implicava haver de trobar una altra feina per poder mantenir la família (Apocalipsi [Revelació] 18:4). I, en segon lloc, havia de legalitzar la meva relació amb l’Elvira.

Un dels canvis que més em va costar fer va ser aprendre a controlar el meu temperament explosiu. Dos versets de la Bíblia que em van ajudar molt van ser el Salm 11:5, on es mostra que Jehovà odia la violència, i 1 Pere 3:7, que em va ensenyar que si vull que Jehovà escolti les meves oracions, he de tractar la meva dona amb respecte. Meditar sobre aquests textos i orar a Jehovà per la seva ajuda, em va permetre, de mica en mica, controlar el meu temperament.

Ara gaudeixo d’una vida familiar feliç. M’esforço per millorar la relació amb els fills que vaig tenir en el meu primer matrimoni i per ajudar la meva família a mantenir-se ferma en la veritat.

Quan era petit, el meu somni era ser capellà i ajudar els altres. Però ara sento que la meva vida realment té sentit. En l’actualitat, per mantenir la família treballo donant classes de música. Estic profundament agraït a Jehovà per la seva paciència i per haver-me donat l’oportunitat de canviar i arribar a ser millor persona.