Fa uns pocs anys, en Roald i l’Elsebeth, una parella de més de quaranta anys que vivia a Bergen, la segona ciutat més gran de Noruega, tenia una bona posició econòmica. Tots dos participaven fidelment en les activitats de la congregació junt amb els seus fills, la Isabel i en Fabian. En Roald servia com a ancià, l’Elsebeth com a pionera i els fills com a publicadors.

Però, al setembre de 2009, la família va decidir fer una cosa diferent: predicar durant una setmana en una zona aïllada. Així doncs, en Roald, l’Elsebeth i en Fabian, qui aleshores tenia divuit anys, van viatjar a Nordkyn, una península situada al comtat de Finnmark, per sobre del cercle polar àrtic. Allà, al poble de Kjøllefjord, van predicar junt amb altres germans i germanes que també havien anat a aquella zona. En Roald recorda: «Al principi de la setmana em sentia molt satisfet de com havia arreglat els meus assumptes per tal de participar en aquesta activitat especial». Però, més tard, durant aquella setmana, en Roald es va començar a inquietar. Què va passar?

En Roald explica: «De sobte, en Mario, un pioner que serveix a Finnmark, em va preguntar si estaríem disposats a mudar-nos a una ciutat anomenada Lakselv per ajudar la congregació local de vint-i-tres publicadors». Aquesta pregunta el va agafar de sorpresa. Ell explica: «L’Elsebeth i jo havíem pensat en la possibilitat de servir on hi hagués més necessitat. Però pensàvem fer-ho més tard, quan els fills marxessin de casa». No obstant això, durant els pocs dies que havien estat predicant a aquella regió aïllada, en Roald es va adonar que la gent desitjava aprendre de Jehovà. Les persones necessitaven l’ajuda ara, no pas més tard. Ell recorda: «Aquella pregunta em va pertorbar la consciència i, fins i tot, em va treure la son durant algunes nits». Llavors, en Mario va portar en Roald i la seva família a Lakselv, a uns 240 quilòmetres al sud de Kjøllefjord. Volia que veiessin per ells mateixos la petita congregació que hi havia allà.

A l’arribar, l’Andreas, un dels dos ancians de la congregació de Lakselv, els va mostrar la zona i la Sala del Regne. Els germans de la congregació els van donar una afectuosa benvinguda i van dir a en Roald i l’Elsebeth que els agradaria molt que la seva família pogués mudar-se allà per ajudar en la predicació. Amb un somriure, l’Andreas va dir que ja havia aconseguit una entrevista de treball per a en Roald i en Fabian. Què farien ara?

La primera reacció d’en Fabian va ser: «No em ve gens de gust de venir aquí». No li atreia la idea de marxar de la congregació on havia estat tota la vida i deixar els amics que hi tenia per viure en un poble petit. A més, encara no havia acabat els seus estudis per ser electricista. Tanmateix, quan li van demanar l’opinió a la Isabel, qui aleshores tenia vint-i-un anys, va exclamar: «Això és exactament el que sempre he volgut fer!». Però després va dir: «Com més hi pensava, més em preguntava: “Realment és una bona idea? Trobaré a faltar els meus amics? M’hauria de quedar a la meva congregació on porto una vida còmoda i previsible?”». I com va reaccionar l’Elsebeth? Va dir: «Sentia que Jehovà ens havia donat una assignació com a família, però també pensava en la casa que acabàvem de renovar i en totes les coses que hi teníem i que havíem aconseguit durant els darrers vint-i-cinc anys».

Quan s’estava acabant la setmana, en Roald i la seva família van tornar a Bergen, però no podien deixar de pensar en els germans de Lakselv, a uns 2.100 quilòmetres de distància. L’Elsebeth diu: «Vaig fer moltes oracions i, per mantenir el contacte, enviava fotos i experiències als amics que havíem fet». En Roald explica: «Necessitava temps per fer-me la idea i assegurar-me que fos viable. D’on trauríem els diners per viure allà? Vaig orar molt a Jehovà i vaig parlar amb la meva família i amb germans d’experiència». En Fabian recorda: «Com més hi pensava, més m’adonava que no tenia una raó vàlida per dir que no. Vaig orar sovint a Jehovà i el desig de mudar-nos-hi va anar creixent a poc a poc». I la Isabel? Va començar el servei de pioner a la seva ciutat a fi de preparar-se per si es mudaven. Després de sis mesos de servir com a pionera i de dedicar molt de temps a l’estudi personal, se sentia preparada per fer el gran canvi.

A mesura que el desig de servir en un lloc de necessitat creixia, la família va fer els passos necessaris per assolir la seva meta. En Roald tenia un treball ben pagat i, a més, li agradava molt. Però va sol·licitar una excedència d’un any. En comptes d’això, li van dir que treballés a temps parcial, és a dir, dues setmanes de feina i sis setmanes lliures. En Roald comenta: «Els meus ingressos es van reduir dràsticament, però tot va sortir bé».

L’Elsebeth relata: «El meu marit em va dir que intentés trobar una casa a Lakselv i llogar la nostra de Bergen. Vam dedicar-hi molt de temps i esforç, i finalment ho vam aconseguir. Després d’un temps, els nostres fills van trobar treballs de mitja jornada i així ens van ajudar a cobrir les despeses de menjar i transport».

 La Isabel diu: «El repte més gran va ser trobar feina per continuar com a pionera, ja que la ciutat on ens vam mudar és petita. De vegades, semblava impossible». Però, finalment, a l’acceptar qualsevol treball curt i de mitja jornada, nou treballs durant el primer any, la Isabel va ser capaç de fer front a les seves despeses. Com li van anar les coses al Fabian? Ell diu: «Per finalitzar els meus estudis d’electricista necessitava treballar com a aprenent. I ho vaig fer a Lakselv. Més tard, vaig aprovar l’examen i vaig trobar feina de mitja jornada com a electricista».

En Marelius i la seva dona, la Kesia, també volien servir on hi hagués més necessitat de publicadors. En Marelius, que ara té vint-i-nou anys, diu: «Els discursos dels congressos i les entrevistes sobre el servei de pioner em van fer pensar a ampliar el meu servei». Però, per a la Kesia, que actualment té vint-i-sis anys, la idea d’anar a viure lluny de la seva família li era un obstacle. Ella comenta: «M’horroritzava tan sols la idea d’estar lluny dels qui estimo». A més, en Marelius treballava a jornada completa per poder pagar la hipoteca. Va dir: «Amb l’ajuda de Jehovà i després d’orar molt perquè ens ajudés a fer els canvis necessaris, ja estàvem preparats per mudar-nos». Abans de tot, van dedicar més temps a estudiar la Bíblia. Llavors, van vendre la casa, van deixar les feines i, l’agost de 2011, es van mudar a la ciutat d’Alta, al nord de Noruega. Allà, per poder mantenir-se econòmicament com a pioners, en Marelius treballa de comptable i la Kesia, en una botiga.

A en Knut i la Lisbeth, una parella de més de trenta anys, els van emocionar les experiències de l’Anuario sobre els germans que servien on hi ha més necessitat de publicadors. La Lisbeth comenta: «Aquestes experiències ens van fer pensar a servir a l’estranger, però dubtava perquè no tenia clar si una persona normal i corrent com jo podria fer-ho». Tot i això, van fer els passos necessaris per assolir la seva meta. En Knut diu: «Vam vendre el nostre apartament i vam anar a viure amb la meva mare per tal d’estalviar. Més tard, per provar què era servir a l’estranger, ens vam canviar a una congregació anglesa a Bergen, on vam estar amb la mare de la Lisbeth». Poc temps després, en Knut i la Lisbeth se sentien preparats per anar-se’n. I ben lluny, a Uganda. Tornen a Noruega dos mesos l’any per treballar i estalviar. Així, poden predicar a temps complet a Uganda la resta de l’any.

Com els van anar les coses a aquests treballadors tan disposats? En Roald diu: «Passem més temps en família en aquesta zona aïllada que no pas quan vivíem a Bergen. Ara estem més units que mai. També és una benedicció veure com els nostres fills  progressen espiritualment». I afegeix: «A més, ara no estem tan preocupats per les coses materials. No són pas tan importants com pensàvem».

L’Elsebeth va veure la necessitat d’aprendre un altre idioma. Per què? La congregació de Lakselv predica al poble de Karasjok, al bell mig de la regió dels samis, que són els indígenes que viuen al nord de Noruega, Suècia, Finlàndia i Rússia. Així doncs, per poder comunicar-se millor amb ells, l’Elsebeth va fer un curs per aprendre sami. Ara és capaç de tenir una conversa senzilla en aquest idioma. Gaudeix del seu nou territori? Amb un somriure, diu: «Dirigeixo sis cursos bíblics. Enlloc més podria estar millor que aquí!».

En Fabian, que ara serveix com a pioner i ajudant de congregació, relata que la Isabel i ell van animar tres adolescents d’allà a implicar-se més en les activitats de la congregació. Ara, tots tres estan actius en la predicació. De fet, dos estan batejats i van servir com a pioners auxiliars el març de 2012. Un d’ells, que havia començat a allunyar-se de la veritat, va agrair al Fabian i la Isabel que l’haguessin ajudat a enfortir la seva espiritualitat. En Fabian diu: «Em va commoure que ens donés les gràcies. Quin goig, ajudar algú!». La Isabel afegeix: «En aquest lloc de veritat ‘he tastat i vist que n’és, de bo, Jahvè’» ( Sl. 34:9 [34:8 en NM]). A més, diu: «Servir aquí és molt divertit!».

En Marelius i la Kesia ara porten una vida més senzilla, però són molt rics en sentit espiritual. A la congregació d’Alta, on es van mudar, ara són quaranta-un publicadors. En Mareluis diu: «Quan miro enrere, m’alegro de veure que la nostra vida ha canviat. Li agraïm a Jehovà que puguem servir aquí com a pioners. Res és més gratificant». I la Kesia afegeix: «Vaig aprendre a confiar més plenament en Jehovà i, com a resultat, Ell ha cuidat molt bé de nosaltres. A més, viure lluny dels meus familiars m’ha ajudat a apreciar encara més els moments que passo amb ells. Mai em penediré d’haver pres aquesta decisió».

I com els va a en Knut i la Lisbeth a Uganda? En Knut relata: «Es necessita temps per adaptar-se a un ambient nou i a una altra cultura. L’aigua, l’electricitat i els problemes estomacals van i vénen. Però dirigim tots els cursos bíblics que volem!». La Lisbeth explica: «Només a mitja hora de distància d’on vivim hi ha territoris als quals no s’ha predicat mai. Quan hi anem, trobem persones llegint la Bíblia i ens demanen que els l’expliquem. Ensenyar el missatge de la Bíblia a persones tan humils com aquestes és un goig incomparable».

Jesucrist, el nostre líder, ha d’estar molt feliç al veure des del cel que la predicació que ell va iniciar s’ha estès a moltes més zones de la Terra. Quin goig sentim quan ens oferim de tot cor a complir el manament de Jesús de ‘fer deixebles a tots els pobles’! (Mt. 28:19, 20, BEC.)