Algunes persones tarden molt en aprendre de les seues males experiències. Jo també vaig ser aixina. Vaig nàixer i em vaig criar en Barcelona, la segona ciutat més gran d’Espanya. La meua família vivia en el barri de Somorrostro, que ocupava una gran extensió de platja. Somorrostro era conegut per la delinqüència i el tràfic de drogues.

 Els meus pares tenien nou fills, i jo era el major. Com érem molt pobres, mon pare en va enviar a treballar com a arreplegapilotes en un club de tenis. Tenia deu anys i treballava deu hores al dia. Com a conseqüència, no vaig poder anar a l’escola com la majoria dels xiquets de la meua edat. Quan tenia 14 anys, vaig començar a treballar d’operari en un taller de metall.

 En l’any 1975, em van cridar per a fer el servici militar, que era obligatori en Espanya. Tenia ganes de fer alguna cosa emocionant amb la meua vida, així que em vaig oferir voluntari en la Legió espanyola en Melilla, una ciutat espanyola al nord d’Àfrica. Durant eixe temps, vaig caure en el món de les drogues i de l’alcohol.

 Quan vaig deixar la Legió, vaig tornar a Barcelona i vaig formar una banda. Furtàvem tot el que podíem i ho veníem per a aconseguir diners i comprar drogues. Vaig començar a prendre LSD i amfetamines, i em vaig submergir en una vida de sexe, alcohol i apostes. Este estil de vida destructiu em va convertir en una persona cada volta més violenta. Sempre portava damunt un ganivet, una destral o un matxet, i no em feia por gastar-los si ho veia necessari.

 En una ocasió, la meua banda i jo furtàrem un cotxe i la policia ens va perseguir. Va ser com una persecució de peŀlícula. Vam conduir el vehicle furtat durant uns 30 km fins que la policia va començar a disparar-nos. Al final, el conductor va xocar el cotxe i tots vam fugir d’allí. Quan mon pare es va enterar, em va tirar de casa.

 Durant els següents cinc anys, els carrers es convertiren en ma casa. Dormia en els portals de les cases, en camions, en bancs i en cementeris. Fins i tot vaig viure en una cova. La meua vida no tenia ningun propòsit, i em donava igual estar viu o mort. Recorde fer-me talls a les monyiques i als braços davall els efectes de les drogues. Hui en dia encara tinc les cicatrius.

 Quan tenia 28 anys, ma mare va vindre a buscar-me i em va demanar que tornara a casa. Vaig acceptar i li vaig prometre que arreglaria la meua vida, però vaig tardar més del que pensava en complir esta promesa.

 Una vesprada, dos testimonis de Jehovà van tocar a la nostra porta. Mentres els escoltava, mon pare va pegar un crit des de dins de casa dient-me que els tancara la porta en els morros. Com que no m’agradava que em digueren el que havia de fer, el vaig ignorar. M’oferiren tres llibres, i els vaig acceptar amb gust. Els vaig preguntar on es reunien, i uns dies després vaig anar a la Sala de Reunions.

 La primera cosa en què em vaig fixar va ser com de ben vestits anaven els que assistien a la Sala de Reunions. En canvi, jo tenia el monyo llarg, una barba descuidada i la roba desgastada. Era evident que no encaixava, aixina que vaig decidir quedar-me fora. Però per a la meua sorpresa, vaig reconéixer a Juan, un antic membre de la meua banda, que anava amb trage. Més tard em vaig enterar que s’havia fet testimoni de Jehovà un any abans. Vore’l em va donar la confiança suficient per a entrar a la reunió. Va ser ahí quan tot va començar a canviar.

 Vaig acceptar estudiar la Bíblia, i ràpidament em vaig adonar que si volia tindre l’aprovació de Déu, havia de fer canvis tant en el meu caràcter agressiu com en el meu estil de vida immoral. Açò no va ser gens fàcil. Vaig aprendre que, per a agradar a Jehovà Déu, necessitava deixar-me «transformar» i renovar el meu «interior» (Romans 12:2). La compassió de Déu em va arribar al cor. A pesar de tots els meus errors, sentia que Déu em donava una oportunitat per a començar de nou. El que vaig aprendre d’Ell em va tocar el cor. Vaig vore clarament que hi havia un creador que es preocupava per mi (1 Pere 5:6, 7).

 Açò em va motivar a fer canvis. Per exemple, quan tractàrem el tema del tabac en el meu curs bíblic, em vaig dir: «Si Jehovà vol que estiga net i pur en tots els sentits, estos cigarrets se n’han d’anar!» (2 Corintis 7:1). I se n’anaren directes al fem!

 També havia de deixar de prendre i vendre drogues. Això em va costar un poc més de temps i esforç. Per a aconseguir-ho, sabia que havia de tallar amb les amistats que tenia. La seua influència no m’ajudava a progressar espiritualment. No obstant, amb el temps vaig començar a confiar més en Déu i en l’ajuda dels nous amics de la congregació. L’amor i l’interés que em van mostrar era una cosa que no havia sentit mai. Amb el pas dels mesos, per fi vaig poder deixar les drogues i revestir-me de la nova personalitat, que m’ajudaria a obtindre l’aprovació de Déu (Efesis 4:24). En agost de 1985 em vaig batejar com a testimoni de Jehovà.

 La Bíblia em va donar una vida millor. Em va alliberar d’un estil de vida que estava destruint el meu cos i la meua dignitat. De fet, més de 30 dels meus antics companys van morir jóvens de SIDA o d’altres malalties relacionades amb la droga. Que content estic d’haver aplicat els principis bíblics i evitar estes terribles conseqüències.

 Els ganivets i les destrals que solia portar quan era un jove violent ara són cosa del passat. Mai m’haguera imaginat que un dia, en comptes d’això, portaria una Bíblia i que l’utilitzaria per a ajudar les persones. En l’actualitat, la meua dona i jo servim com a ministres de temps complet dels testimonis de Jehovà.

 Els meus pares no es van fer testimonis de Jehovà, però apreciaven els beneficis que vaig rebre per haver estudiat la Bíblia. De fet, mon pare va defendre els Testimonis davant dels seus companys de treball. Per a ell estava clar que la meua nova fe havia canviat per a millor la meua vida. Ma mare sovint em deia que havia d’haver estudiat la Bíblia abans. No podria estar més d’acord amb ella!

 La meua experiència m’ha ensenyat que no té sentit buscar benestar en les drogues i altres vicis. Ara em sent satisfet d’ensenyar als altres allò que diu la Bíblia, ensenyances que a mi m’han salvat la vida.