Vaig nàixer en Székesfehérvár, una ciutat d’Hongria amb més de mil anys d’història. Lamentablement, tinc gravades en la ment les cicatrius que va deixar allí la Segona Guerra Mundial.

Vaig créixer amb els meus avis. Els recorde amb molt d’afecte, sobretot la meua iaia Elisabeth. Ella em va ensenyar a creure en Déu. Des dels tres anys, em va acostumar a repetir amb ella totes les nits el parenostre. No obstant això, no vaig arribar a entendre el significat d’eixa oració fins que vaig tindre vora 30 anys.

Els meus avis em van cuidar de xiquet, perquè els meus pares treballaven dia i nit tractant d’estalviar per a poder comprar una casa en condicions. No obstant, cada dos dissabtes, la família completa es reunia per a menjar. Recorde eixes ocasions amb molt de carinyo.

En 1958, el somni dels meus pares de comprar una casa es va fer realitat. Per fi podríem viure junts! Estava feliç, però l’alegria no va durar molt; tan sols sis mesos després, mon pare va morir de càncer.

Això em va deixar destrossat. Recorde que li deia a Déu: «Et vaig suplicar que salvares el meu pare. El necessite! Per què no em vas escoltar?». Estava desesperat per saber on estava mon pare i em preguntava: «Haurà anat al cel, o haurà deixat d’existir per sempre?». Sentia enveja dels xiquets que encara tenien vius els seus pares.

Durant anys vaig estar anant al cementeri quasi tots els dies. M’agenollava davant de la tomba de mon pare i orava: «Per favor, Déu, necessite saber on està mon pare». També li demanava que m’ajudara a entendre el sentit de la vida.

Als 13 anys, vaig decidir aprendre alemany pensant que podria trobar les respostes que buscava en l’extensa literatura alemanya. En 1967, vaig anar a estudiar a Jena, una ciutat que formava part de l’antiga República Democràtica Alemanya. Vaig devorar les obres dels filòsofs alemanys, sobretot les que parlaven de les raons per les quals existix l’home. Però encara que vaig trobar algunes idees interessants, cap va calmar la meua set de respostes. Continuava demanant-li-les a Déu.

En 1970, vaig tornar a Hongria i allí vaig conéixer a Rose, qui arribaria a ser la meua dona. En aquells dies, Hongria estava davall de la influència del comunisme, així que poc després de casar-nos fugírem a Àustria. El pla era emigrar des d’allí a Sydney (Austràlia), on vivia mon tio.

Al cap de poc temps, vaig trobar faena en Àustria. Un dia, un company del treball em va dir que la Bíblia podia respondre totes les meues preguntes i em va donar dos llibres que parlaven d’ella. Me’ls vaig llegir en un bufit, però volia saber-ne més, així que vaig escriure als editors dels llibres, els testimonis de Jehovà, i els vaig demanar més publicacions.

El mateix dia del nostre primer aniversari de boda, ens va visitar un jove Testimoni. Em va portar les publicacions que havia soŀlicitat i em va oferir un curs de la Bíblia. El vaig acceptar immediatament. Estava ansiós per aprendre, així que estudiàvem dos voltes per setmana, i cada sessió durava quatre hores!

Estava emocionadíssim pel que els Testimonis m’estaven ensenyant amb la Bíblia. Quan em mostraren el nom de Déu en la meua bíblia en hongarés, no m’ho podia creure. Feia 27 anys que anava a missa i no havia escoltat el nom Jehovà ni una sola volta. M’impressionaren les respostes clares i lògiques de la Bíblia. Una de les coses que vaig aprendre va ser que els morts estan inconscients, com si estigueren profundament adormits (Eclesiastés 9:5, 10; Joan 11:11-15). També vaig descobrir la promesa que hi haurà un món nou on «no existirà més la mort» (Apocalipsi 21:3, 4). Ara tinc l’esperança que els morts «ressuscitaran» en eixe nou món i que podré vore mon pare de nou (Fets 24:15).

Rose es va unir amb mi en l’estudi de la Bíblia. Vam progressar ràpidament i acabàrem d’estudiar la publicació en tan sols dos mesos. Anàvem a totes les reunions dels Testimonis; ens impressionaven molt el seu afecte, la seua hospitalitat i la seua unitat (Joan 13.34, 35).

En 1976, ens van donar el permís per a poder entrar en Austràlia. Quan vam arribar, vam buscar en seguida els Testimonis. Els germans locals ens feren sentir com a casa. En 1978, ens vam fer testimonis de Jehovà.

Finalment, vaig trobar la resposta a les preguntes que em turmentaren durant tant de temps. A l’acostar-me a Jehovà, també vaig trobar el millor Pare que podia imaginar (Jaume 4:8). I per si no fora prou, ara tinc l’esperança de tornar a vore el meu pare biològic en el paradís que Déu ha promés (Joan 5:28, 29).

En 1989, decidírem tornar a Hongria per a compartir la nostra fe amb la família, els amics i altres persones. Hem tingut el privilegi d’ensenyar la veritat a centenars de persones. Més de 70 s’han fet Testimonis, entre elles ma mare.

Vaig passar 17 anys orant a Déu i demanant-li la resposta a les meues preguntes, i han passat 39 anys des que me les va donar. Fins al dia de hui, continue orant, però el que ara dic és: «Gràcies, benvolgut Pare celestial, per contestar les oracions de la meua joventut».