Tots els humans tenen un nom propi. ¿No seria raonable que Déu tinguera un nom? Tindre i utilitzar noms propis és una part fonamental de les relacions humanes. Hauria de ser diferent quan parlem de la nostra relació amb Déu?

 En la Bíblia, Déu diu: «Jo soc Jehovà. Eixe és el meu nom» (Isaïes 42:8 NM). I encara que té molts títols com «Déu totpoderós», «Senyor» i «Creador» dona honra als seus adoradors convidant-los a dirigir-se a ell pel seu nom propi (Gènesi 17:1; Fets 4:24; 1 Pere 4:19).

 Moltes traduccions de la Bíblia contenen el nom personal de Déu en Èxode 6:3. Este passatge diu en la Traducció del Nou Món: «Em vaig aparéixer a Abraham, Isaac i Jacob com el Déu Totpoderós, però respecte al meu nom, Jehovà, no em vaig donar a conéixer a ells».

 Jehovà és una traducció del nom de Déu en valencià que s’ha utilitzat durant segles. Encara que molts erudits preferixen anomenar-lo «Iahvé», Jehovà és la forma més coneguda. La primera part de la Bíblia va ser escrita en hebreu, una llengua que es llig de dreta a esquerra. En este idioma, el nom diví es representa amb quatre consonants, יהוה. Estes quatre lletres hebrees, que es traduïxen per les consonants JHVH, se les anomena tetragrama.